Entrevista a Ricky Lee (The Frígolos): “No volem ser més una banda local. Volem fer més coses” | Noudiari.es

Entrevista a Ricky Lee (The Frígolos): “No volem ser més una banda local. Volem fer més coses”

Ferran Nogués / Per a l’entrevista d’avui em trobo amb una de les figures més conegudes del rock d’aquesta illa. Cantant, guitarrista i compositor, Ricky Lee és el líder de The Frígolos, el conegut grup de rockabilly on també hi ha Alex Civit (baix) i Stefano Serra (bateria).



Després d’una primera etapa en què van recórrer tots els escenaris d’Eivissa i van gravar el seu primer disc, “Hangover Sessions” (2015), el grup va travessar una temporada de canvi i amb una nova formació va reaparèixer aquest estiu amb un sonat comeback a Can Jeroni.

Les paraules de Ricky Lee desprenen dedicació, professionalitat i molt d’ofici: estem davant d’un músic disposat a agafar la seva guitarra i fer molta carretera perquè, tal com deia Bon Scott“It’s a Long Way to the Top (If You Wanna Rock ‘n’ Roll)”.

The Frígolos

Com van ser els teus inicis musicals?

– Doncs va anar molt bé. Els meus inicis van molt lluny, realment. Et puc dir que vaig començar amb el que segueixo fent ara: els meus inicis van ser amb el rockabilly i la música americana, i segueixo amb això, curiosament.

Vas començar a tocar la guitarra de petitet?

– De molt petit: amb set o vuit anys vaig començar amb una espanyola fent temes de Yepes i aquestes coses, el primer que proves. Escoltes una cosa i dius “vaig a intentar tocar això”. Amb una guitarra espanyola d’aquelles petites, de tómbola. I surten. I aleshores algú que tens al costat diu “això sona bé”, t’ho creus i segueixes tocant.

Les bandes que he tingut sempre han estat de rockabilly o de música americana, sempre”

Sempre has estat en bandes de rockabilly?

– Les bandes que he tingut sempre han estat de rockabilly o de música americana, sempre. No he fet cap cameo amb altre gènere, excepte (com tu i com tots els músics) alguna jam de blues, que sempre t’hi apuntes, i amb birres tot passa bé, hahaha. Però el meu gènere sempre ha estat el mateix, en totes les seves variants: tu saps que el rockabilly i el rock & roll és molt extens.

Compondre temes propis és una cosa que sempre has fet o va sorgir per al primer disc dels Frígolos…?

– Sempre ho he fet. A totes les bandes que he estat, sempre era jo el que componia. Perquè m’agrada, realment, i perquè cadascú normalment agafa la seva funció. Penso que qui compon ha de compondre, i els altres han de fer el que puguin.

Actualment als Frígolos ets tu qui compon tots els temes o també hi participen els altres?

– Doncs m’agradaria perquè, com et pots imaginar, suposaria una ajuda. Però no és el cas. És un pacte tàcit que està molt bé: “D’això t’encarregues tu, Ricky”, i em sembla perfecte. Com tu també ja saps, després en un assaig sorgeix allò de “I si faig això en lloc d’això que has dit?” Si queda bé, endavant.

Al local s’arranja tot.

– Sí, i mai queda com en origen. Mai.

La transició entre la formació anterior dels Frígolos i la nova, malgrat que us va tenir durant un temps apartats de l’escena musical, va servir per a poder fer un comeback a Can Jeroni amb molta repercussió mediàtica. Al final va representar un nou impuls per a la banda.

– Ho havíem de fer així, Ferran, ho havíem de fer així. Davant la possibilitat que això quedés en, com diuen els castellans, en agua de borrajas o en más de lo mismo, doncs ens vam negar perquè si una cosa es fa de nou cal fer-la, si es pot, millor. Podríem haver seguit fent el mateix… tot depèn de si t’ho prens com a hobby o com a professió. També la idea és fer un canvi de projecte: ja no estem tocant enlloc, tal com veieu, perquè és voluntat pròpia. No volem ser més una banda local. Volem fer més coses: de fet ens anem de gira i estem tocant més fora que dins.

És fàcil per a les bandes d’aquí sortir d’Eivissa?

– És treball. Treball i que un dels membres de la banda, que en aquest cas és el nostre baixista, estigui exclusivament treballant en això. Un de nosaltres fa de compositor, l’altre busca festivals locals, i l’altre busca mogudes a fora.

Has de tenir dedicació exclusiva a la banda.

– La intenció és aquesta, Ferran. I no és que tenir una banda local sigui dolent ni bo. Depèn del que vulguis. A més, com sembla ser que actualment hi ha una espècie de titiriteo estrany en què qualsevol busca molta audiència, l’altre en té més… volem fugir una miqueta d’aquest rotllo perquè hi ha aquest potaje estrany local, molt curiós, que s’ha donat des de la presència del que per a mi són grans bandes com Uncle Sal i valtros… Evidentment està molt bé que tothom toqui però els batiburrillos a mi m’atabalen una mica. Aleshores, quan considero que algú fa una cosa com a hobby, que sigui així. I que si algú fa una cosa amb intenció de pro, que també sigui així. Aquestes barreges hobby-pro, pro-hobby… és una mica estrany. Penso que està bé una fugida endavant xula, en el sentit de ser professionals de veritat; no és que ho siguem, però almenys intentar-ho.

El bateria de la nova formació dels Frígolos és Stefano Serra. El fet que sigui també bateria de Bluesmàfia us crea algun problema d’agenda?

– No, cap problema. Saps per què? Perquè sempre tocarà per aquí molt més Bluesmàfia que nosaltres. Perquè no volem. Màfia difícilment té intenció de tocar fora, encara que hi van, però ho fan de manera ocasional. A més, això està parlat des d’un principi i amb les coses ben parlades i ben aclarides, no passa res. Jo vaig agafar n’Stefano sent ell Bluesmàfia. El problema és que tu tinguis una banda a la que et dediques en exclusiva i la gent et marxi a dedicar-se a una altra banda mentre està en la teva. Això és un problema. Però quan ja hi és no et pots queixar de res perquè ho has assumit.

Just abans que s’acabés l’anterior etapa dels Frígolos vau deixar gravat el que havia de ser el vostre segon disc. Regravareu aquells temes i veuran algun dia la llum o fareu material nou?

– Saps què passa? Que hi ha un problema de drets. Així com amb el primer disc no hi ha cap problema perquè els drets són meus i puc fer el que vulgui amb el disc, en el segon he de dir que dels deu temes, set eren d’en Rob [Davidson] i tres són meus. Trobo absurd editar-ne tres i publicar-los. El disc queda allà. Ell que faci el que vulgui amb els seus temes i jo evidentment escoltaré els meus cada vegada que vulgui, hahaha! No té sentit fer res amb això.

Quan tu tens cultura musical pots ser tècnic, pots ser músic, pots ser el que et doni la gana en el món de la música”

Crec que heu gravat alguns temes nous. Teniu intenció de publicar alguna cosa?

– Tenim una demo molt xula. I dic això perquè l’ha fet en Dennis [Herman] i en Dennis fa les coses molt bé. No m’agrada fer la pilota a ningú a les entrevistes però… és el que sempre dic: tot es basa en la cultura musical. Quan tu tens cultura musical pots ser tècnic, pots ser músic, pots ser el que et doni la gana en el món de la música. Sense cultura musical, o partint d’un altre tipus de cultura, és molt més complicat que facis les coses de la música bé. Aquest home té un bagatge que és absolutament increïble i t’agafa al vol. Abans que li diguis el que vols fer, ell ja ho sap perfectament. Això és molt còmode. Estàs allà i no saps com però ja t’ha donat el so que volies en un tema de surf (perquè ja saps que els temes de surf van amb moltes vàlvules) i ell ja ho sap. Crec que només li vaig haver de dir dues coses en tot el dia.

Heu gravat a can Savina (MP Music), no?

– Sí, i ha sortit molt bé perquè la veritat és que per anar a pelo com sempre anem (que és part del rock & Roll), i fer quatre temes en un dia, penso que han quedat prou bé. Són els que estem utilitzant per anar a fora. I no només això sinó que quan la gent els escolta ens demanen que hi anem. Això vol dir que sonen. Si tu envies una cosa i no et diuen res, mal assumpte. Però si envies una cosa i et diuen “Volem que vingueu”, és que sona bé. Estem contents.

Teniu intenció de convertir-ho en un disc?

– Aquesta demo serà un disc: de quatre temes passarem a deu i tindrem disc. I amb més espai a la caràtula perquè som tres, hahaha! I amb més sous.

Parla’m una mica del teu equipament. Sempre t’he vist amb Gretsch, no?

– Sí, la vermella i la negra. Si toques blues voldràs tocar segurament amb una bona Les Paul i si toques rockabilly voldràs tocar amb una bona Gretsch. I no és perquè sí. Si toques country voldràs una Telecaster, són faves comptades.

Quins amplis fas servir?

– Sempre Fender. Excepte un Sinmarc que tinc i que és una meravella perquè són amplis fets a mà a Barcelona i són artesans. El meu el vaig comprar fa dos-mil anys i el porto de gira! Són amplis de vàlvules amb un Celestion que… allò és un canó. Però és poc fiable perquè són artesans i et poden fer un soroll o alguna coseta, però sonen molt bé. Sinó, Fender. És el so del rock & roll. I el que vulgui tocar heavy que compri un Marshall.

No recordo haver-te vist amb guitarra acústica.

– Vam fer una espècie de festival de bluegrass un dia aquí a Can Jordi amb molta gent. Hi havia en Dennis… va ser molt acústic, hi havia banjo… però era a casa. Frígolos és una mica més power.

En Cristian Roig va escriure fa poc al seu blog un text que es deia “¿Dónde tocar?“, i que va ser bastant comentat a les xarxes socials, en què es queixava de les dificultats que tenen els músics per a tocar a Eivissa, especialment els que fan temes propis i els menys convencionals. Parlava dels locals que han anat tancant, de les creixents restriccions… Pel que m’has dit abans ja sé que els Frígolos miren cap a un altre lloc però volia comentar-ho amb tu.

– És que precisament, si estàs veient el que passa i no actues… és penós. Jo sóc de Barcelona. Barcelona és inviable, és absolutament un cristo. Tu has de llogar el local si vols tocar a Barcelona. L’has de pagar tu. I si tens sort i trenquen tiquets suficients com per fer que cobris 100€ és una nit de sort. I no passa res. Segons vegis, t’has d’anar movent. Si tu tens clar el teu concepte de banda, has de fer el que sigui necessari per a tenir una banda. I si et contracten a Canàries, doncs cap a Canàries. I torno al que hem dit abans: és un hobby o vols que sigui una professió? Si vols que sigui una professió, busca’t la vida. Si jo treballo a la construcció i aquí no hi ha obres aniré a… Castelló que sí que n’hi ha.

Com ho feu normalment quan sortiu d’Eivissa? Porteu tot l’equip?

– Vella escola: furgoneta i tots a dins. Amb tot. I en el cas concret d’aquesta gira, 1.500 km que ens cascarem.

Sí, el meu cosí que toca a Barcelona m’explicava fa poc que havia coincidit a un concert amb una altra banda que havia vingut de Cáceres en furgoneta, havien creuat tota la Península i després de tocar marxaven no recordo a quina població però també una bestialitat de carretera.

– I saps lo xulo que és? És esgotador però és divertidíssim. També et diré que sempre intentem que el local sigui una mica digne i tingui backline perquè si pots estalviar-te portar dues PA… però vaja, hem portat casi de tot perquè també t’ho destrossen: vas a una gira on tres locals tenen de tot i un no en té, i per culpa d’aquest local t’has d’emportar tot l’equipament.

Teniu dates per la Península, no?

– Sí, sortim demà passat. A passar fred! Tenim una Ley Seca, després fem Vitòria i després Bilbao. Ens esperen en candeletes, amb banderes sudistes i aquestes coses que fan allà… Perfecte, hahaha!

A banda d’acabar el disc que ja hem comentat, els vostres plans més immediats són seguir de gira per la Península…

– Sí, tenim festivals que estan tancats ja per a l’estiu i per a l’hivern de l’any que ve! Tenim pensat acabar l’àlbum. Ara, en tornar, anirem a Santa Gertrudis al festival de la mega-carpa, i aquí sí que ens hi apuntem perquè ve molta gent. Aquestes coses sí.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *