PJ González: “Quan les cançons són bones, és igual com les interpretis” | Noudiari.es

PJ González: “Quan les cançons són bones, és igual com les interpretis”

Ferran Nogués / Atents a l’entrevista que ens regala en Pedro. Jo sabia que aquest home tenia un gran bagatge musical (tant a nivell d’interpretació com de coneixements), però el cert és que el contingut de la nostra conversa ha superat les meves expectatives. Poques persones a Eivissa poden exhibir la versatilitat i el ventall cultural que té en Pedro. Eivissa, Barcelona, París, Mèxic, Frígolos, Brian Eno, música armènia, circ, formacions de tota classe… Una sensibilitat cultural fora del que és comú.



Parla’m dels teus inicis musicals. Vas començar amb la bateria?

Sí, amb la bateria. Com molta gent, amb els tambors de detergent fins que als quinze anys vaig fer una feineta i amb el que em van pagar vaig comprar una bateria. Era de segona mà, d’un veí que vivia al meu carrer i se la va comprar però no la feia servir mai. Era una Pearl barateta.

Jo també vaig començar amb una Pearl!

PJ González

– I res, vaig començar a casa amb uns col·legues. Venia un amb el baix i com que no tenia ampli el connectava a l’equip HI-FI, haha!. Així anàvem. Després vàrem agafar un local a Sant Antoni i vam fer el primer grup, que es deia Cara Oculta, però allò no va durar molt perquè em van fitxar els Arròs ‘n’ Peix, que era el grup que estava pigant en aquell moment. Van canviar de bateria i em van agafar a mi. Els meus principis van ser de tocar rock & roll clàssic però amb els Arròs ‘n’ Peix la cosa era més d’estil Jimi Hendrix i psicodèlia. La meitat del repertori eren versions de Hendrix i l’altra meitat eren temes propis que sonaven a Hendrix, hahha! Cantats en català. Amb ells hi vaig estar uns anyets i vàrem fer cosetes. Jo tenia entre disset i vint anys.

Quin panorama musical hi havia a Eivissa en aquella època pel que fa a llocs on tocar, grups…?

– Hi havia molt pocs llocs on tocar. De fet era com que te’ls havies d’inventar una mica. Recordo que entre l’època de Cara Oculta i la d’Arròs ‘n’ Peix hi havia un bar a Sant Antoni que es deia La Reja i que ja no existeix, i vàrem convèncer l’amo per a fer concerts. Va ser un èxit. Nosaltres fèiem els cartells i els posàvem per tota l’illa. Va començar a venir molta gent, grups d’Eivissa, de Santa Eulària…, va començar a córrer la veu i tothom anava els dissabtes a La Reja. Hi havia pocs locals i pocs grups. Podies comptar els grups que hi havia en tota l’illa amb els dits de les dues mans. I això comptant els de heavy metal, els de pop i els que feien hotels. Tots.

– Després també vaig estar tocant amb un grup que es deia La Espiral Sinfónica, amb tres argentins: guitarra, baix i saxo. Amb aquesta banda vam començar fent jazz/funk i vam acabar fent rock psicodèlic i una mica simfònic també. Amb aquest grup sí que ens vàrem proposar guanyar-nos la vida tocant a Eivissa. Cada matí ens aixecàvem a les 8:00 i anàvem a tots els bars de l’illa demanant per a tocar.

I què tal?

– Bé, tocàvem casi tots els dies de la setmana. Però teníem molts de problemes amb la policia. A més de la meitat dels concerts es presentava la poli, havies de deixar de tocar… Recordo que tocàvem cada dijous al Demiedo, que abans tenia el fossat al final, que era més baix, i tocàvem allà. De vegades venia la poli i, com que estava ple de gent, el Pepe ens feia un senyal i no deixàvem de tocar però ho fèiem el més baix possible, i amb tanta gent, com que la poli no passava de la porta, no s’adonaven que hi havia un grup tocant. Quan la poli marxava, el Pepe ens feia un senyal i tornàvem a tocar normal. Vam acabar una mica farts de la persecució policial i va ser quan vam decidir marxar a Barcelona.

Quin any devia ser això?

– Cap al 2000.

Com va anar per Barcelona?

– Hi vaig estar deu anys. Hi vaig anar amb el saxofonista però al final cadascú va seguir el seu camí. Allà el primer any va ser molt dur. Res de música i tres feines. Igual anava a reformar un pis, fent de paleta al carrer Ferran, de set del matí a tres de la tarda, em dutxava allà amb un poual, em vestia de guia turístic i anava a fer de guia al bus turístic de Barcelona fins a les vuit de la tarda. Després anava a l’hotel Juan Carlos I (cinc estrelles, gran luxe) a fer de cambrer vestit de pingüí i amb guants blancs, fins a la una de la matinada.

Déu meu.

– Sí, la gent es queixa dels lloguers aquí a Eivissa però arribar a Barna i haver de llogar un pis, em vaig quedar amb una mà darrere i una altra davant. El primer any va ser molt dur. Després vaig conèixer un saxofonista, en Jordi Perillós…

Es deia així?

– Sí, perquè tenia una companyia de circ que es deia el Circ Perillós i tothom el coneixia així. Ell buscava un bateria per a una bada del cabaret del Fòrum de les Cultures. Així vaig posar el primer peu a la música en viu de Barcelona. Vam estar molt bé amb aquesta gent i vam treballar-hi molt. Al cabaret hi tocàvem cada dia de la setmana excepte dilluns, fèiem dos passes i el cap de setmana en fèiem tres.

Ufff.

– Sí. I si venia una cantant macedònia, havia de fer ritmes balcànics. Si venia una artista cubana, feia salsa. Si venia una cantant de jazz americana, havia de fer jazz.. Allò va ser una escola pagada molt xula. La nostra banda es deia Kalévala, que és el nom del llibre de mitologia vikinga. Amb aquesta banda també vam treballar molt a espectacles de circ. Era molt divertit perquè jo tenia samplers electrònics i havia de fer els efectes especials del que feien els artistes a temps real. Això obligava a estar molt atent.

– Vaig estar també amb moltes coses experimentals, música electrònica, també un grup que era una fusió de música tradicional d’Iran (música culta persa), amb arrels catalanes i jo tocava la bateria electrònica! Onze músics a l’escenari: músics iranians amb els seus instruments tradicionals, guitarra espanyola, violí, dues veus, baix, bateria electrònica, cajón flamenc… multiculti total.

I tu amb una bateria electrònica?

– Sí. Vaig començar amb la Roland TD8 i després vaig tenir la TD12. I el Handsonic, que el vaig fer sevir molt: vaig fer espectacles de circ només amb el Handsonic. I també SPDS, que és un sampler, des d’on pots disparar qualsevol so. Sempre m’ha agradat barrejar tot això amb el so de la bateria acústica.

– Després de Barcelona vaig marxar a París. El baixista de La Espiral Sinfónica estava a París, volia muntar una banda i volia que jo fos el bateria. Va venir a Barcelona a buscar-me i em va convèncer. Ara que jo ja estava instal·lat a Barcelona i tenia el meu estudi somiat, que era un loft amb l’estudi a baix i jo dormia a dalt. Ho tenia tot muntat però aquell em va convèncer, vaig carregar-ho tot al cotxe i vaig marxar a París, una altra vegada amb una mà darrera i una altra davant. Allà hi vaig estar dos anys, amb el grup que es deia El Circo Divino.

Com sonava?

– Era una cantant francesa, un cantant argentí (cantàvem en francès i castellà barrejats en una mateixa cançó), la noia tocava teclat, ell tocava el baix, i hi havia un violinista cambotjà i jo amb les meves percussions. Molt bohemi. Vam picar pedra, tocant a sales petitetes, també algun bolo xulo… però vam picar molta pedra. Aquí la gent es queixa de l’escena musical però te’n vas a qualsevol altre lloc i l’escena està igual o segurament pitjor, i amb molta més oferta que aquí. I amb més competència. Però això també és bo perquè obliga la gent a espavilar. Aquí a vegades la gent s’acomoda una mica. També parlo per mi. De vegades et queixes de les coses però no inverteixes el temps que hauries d’invertir en practicar. Però d’altra banda tens músics com en Joan Carles Marí, gent que inverteix 100% en la tècnica de l’instrument, i no els falta feina.

– També respecto molt la gent que no es pot dedicar exclusivament a això perquè ha de viure d’altres feines, però que tenen tanta passió i transmeten tant o més que alguns que s’hi dediquen professionalment. Hi ha dos factors a la música: un és la tècnica i l’altre és l’emoció, el que vulguis comunicar. Jo he vist músics amb tècnica espectacular però que no em diuen res i em poden acabar avorrint. I he vist músics amb molt poca tècnica però amb tant que expressar i amb tanta emoció que…  Això em fa pensar que si has de prescindir d’un dels dos factors ha de ser de la tècnica.

Has de buscar un cert equilibri.

– Els dos són importants. La tècnica sense passió no et diu res. La passió sense tècnica pot dir molt.

– A París també vaig estar amb una banda molt rara, la Never Ending Orchestra, que era violoncel, violí, cantant amb guitarra acústica i jo amb el Handsonic fent percussions però disparant samplers amb percussions tipus tambors japonesos o timbals d’orquestra… samplers reals gravats. Era una música molt de banda sonora, molt onírica, anàvem tots disfressats de personatges… jo anava com de druida amb una capa blava i coses daurades.

Vull fotos d’això, hahaha!

– N’hi ha alguna!

A París hi havia una escena que permetia acollir propostes d’aquest tipus, juntament amb el rock més convencional?

– Allà està tot més barrejat, és una ciutat molt artística. Nosaltres tocàvem a llocs on l’endemà hi podia tocar perfectament una banda de rock. A la gent li sorprenia bastant el que fèiem: percussió electrònica però que sona acústica, cinemàtic, cordes… molt interessant. Després vaig tenir una parella basca i vaig anar a viure a prop Bilbao, hahaha! Em va costar molt entrar en el món musical allà. Va venir el violinista cambotjà i vam fer algun bolo chill-out en locals de posta de sol. Una mica Café del Mar a Biscaia, hahaha!  Després d’un any i mig vaig marxar d’allà i vaig tornar a Barcelona, on vaig seguir treballant amb projectes que tenia abans. Va ser quan vaig començar els Fake Druids amb Tres, un projecte que em va donar moltes satisfaccions.

Com va sorgir?

– Vaig conèixer el Tres un dia en una trobada d’amics a una casa de les muntanyes de Lleida. Jo duia un djembé i ell una guitarra acústica. Vam començar a improvisar coses, ens vam quedar mirant l’un a l’altre i vam pensar que havíem de fer alguna cosa. Per circumstàncies vaig acabar vivint on vivia ell, a Premià de Dalt, i érem veïns. Cada tarda-nit ell venia a casa i fèiem experiments i gravacions fins que vàrem arribar a la idea de fer una banda de baix i bateria. El baix molt distorsionat, com si ocupés l’espai del baix i també el de la guitarra. Vaig agafar l’Abelton Live i vaig començar a processar el so del baix fins que vaig trobar un so molt xulo: dividia el senyal en dos i li feia diferents processos de distorsió… i vàrem fer el primer àlbum. Vam fer alguns concerts i tot: en directe passava la veu i el baix per l’ordinador i treia el mateix so del disc que estàvem enregistrant. Però el Tres mai es trobava molt a gust sobre l’escenari i al final vàrem decidir que seria un grup d’estudi. Va ser molt divertit.

– El nostre mètode de treball era que ell venia a casa i ens posàvem a improvisar (jo amb el Handsonic). Ell s’enduia el material a casa i començava a tallar-lo i fer edicions de tot tipus, i li posava veu de manera que ho acabava transformant en cançons. Sempre partint d’improvisacions. Era molt espontani tot. I la creativitat del Tres era una passada. Vam fer tres àlbums i l’últim el vàrem acabar dies abans que ell morís.

– A Barcelona hi vaig estar tres o quatre anys més i també tenia els Karkanades, el grup de rockabilly que tenia amb en Ricky Lee i la seva germana, na Marga, i en Víctor que era el baixista de Kalévala. I vaig decidir que volia tornar a Eivissa. Estava cansat de la ciutat, estava vivint a Premià de Dalt a la vora dels pins i de la mar, i vaig pensar “El que estic buscant és el que tinc a Eivissa”.

– Quan vaig tornar a Eivissa em vaig trobar que havia canviat molt l’escena. Hi havia molts grups i molts llocs on tocar. Vaig venir amb en Ricky però amb un altre projecte que no hi tenia res a veure, i vam decidir que a Eivissa feia falta un trio de rockabilly. Hi havia de tot però no hi havia això. I així vam fer els Frígolos.

Deixa’m fer un parèntesi i preguntar-te sobre les gravacions. Ja als inicis a Barcelona gravaves? Quan vas començar?

– Jo tindria 21 anys. Vaig començar a interessar-me pels estudis perquè amb Arròs ‘n’ Peix vàrem guanyar un concurs de bandes de rock i el premi era gravar a un estudi. I va ser a l’estudi que en Joan Verdera tenia a la Via Púnica. Allà vaig tenir el primer contacte amb el primer Cubase que va existir, amb un Atari en blanc i negre que només feia MIDI i que després s’havia de sincronitzar amb la gravadora Tascam de cinta… A mi aquell món em va meravellar. De tant en tant m’escapava a l’estudi i en Joan em deixava estar allà. Vaig aprendre a fer servir els primers samplers AKAi que hi havia, els primers sintetitzadors digitals… i des d’aquella època ja em vaig comprar un ordinador amb Cubase i els primer plugins. Això em va obrir les portes de la creació sonora i la música ambient, que també m’ha interessat sempre molt (Brian Eno…).

– També vaig estar treballant sis anys a l’empresa de Miquel ‘Botja’ i allà vaig tenir en Dennis Herman donant-me canya: recordo que quan anava a l’estudi a aprendre em va dir: “-Tu quieres aprender sonido?” Li vaig dir que sí. I em va donar l’escombra: “– Primera lección: sonido limpio, estudio limpio“, i em feia escombrar tot l’estudi!

Hahahaa!

– Vaig aprendre de la vella escola. O també havia estat només connectant cables i un dia de Cap d’Any hi havia una orquestra de vuit músics i en Miquel em deixa a Santa Eulària i em diu: “Has de fer els monitors” amb una taula de no sé quants canals, amb racks que no havia connectat en ma vida… i no sé ni com, però ho vaig fer molt bé! A partir d’aquell dia era tècnic de monitors, hahha!

De tots aquests grups amb els que has tocat en tens gravacions?

– Tinc algunes coses gravades. Sóc molt poc documentalista. Però hi ha coses per allà perdudes.

Tanquem el parèntesi de les gravacions i tornem als Frígolos. Aquella primera formació de la banda va causar un gran impacte a l’escena musical d’Eivissa. Quin record tens d’aquella etapa?

– Molt bo! Crec que és el projecte musical amb el que més he gaudit a un escenari. Però res dura per sempre. I va arribar un moment en què les diferències personals no compensaven la satisfacció artística, i vaig pensar que era millor deixar-ho. Però m’ho vaig passar molt bé. I amb els Frígolos vam aconseguir introduir a Eivissa una banda de rock & roll com et deia abans.

– La gravació del primer disc va ser una conya total perquè la nit abans de gravar vam dir que havíem de fer bondat i tots cap a casa per a estar ben descansats…. però allò va acabar sent un descontrol… Vàrem dormir dos hores, vàrem arribar amb un resacón, encara borratxos… Un desastre. Però quan comences a tocar se’n va tot, i el disc va sortir bé! Així com amb el primer disc era tot festa i riure, per al segon disc eren tot cares llargues.

En Ricky em va dir a l’entrevista que al segon disc hi havia diversos temes d’en Rob [Davidson], no?

– Sis d’en Rob i tres d’en Ricky.

M’agradaria sentir els temes d’en Rob.

– A mi m’encanta en Rob com a songwriter. El que passa és que al principi dels Frígolos vam tirar molt del repertori que teníem amb Karkanades a Barcelona i ja hi havia alguns temes d’en Ricky. Com que en Rob va entrar més tard al grup, va començar a aportar cançons més tard. Per al segon disc en Rob ja portava més temps al grup i en Ricky es va relaxar una mica en tema de composició… Crec que va haver-hi una evolució molt important als Frígolos amb l’entrada d’en Rob. A més, en Rob i jo rítmicament ens enteníem molt bé.

– Després vam fer l’intent de TONTO. N’estàvem molt il·lusionats, les cançons ens semblaven molt bones però mira… fatalitats. No hem quedat amb ganes de seguir però tampoc hem discutit. Seguim sent amics. I ara ja estic ficat en altres coses però encara estan en una fase molt inicial. Sóc una mica així: dic “No en vull saber res més!” i en un parell de setmanes ja estic fent coses.

– També tinc la història aquesta amb l’Amanda [Cardona Orloff] que m’agrada molt i que em permet mantenir viu aquest costat meu de música autosuficient, que és una mica el que em surt quan estic tot sol, música ambient… però l’etiqueta no m’agrada mica.

Explica-m’ho.

– Treballar la música com a escultures sonores, paisatges de llocs emocionals, treure una mica el costat humà de la lletra, la melodia, anar a la part més subconscient i onírica…

L’Amanda ve d’aquest món?

– L’Amanda treballa amb el buto, que no és una dansa de mostrar moviments sinó que l’important és entrar en un estat que si ho aconsegueixes pots transmetre-ho als altres. La meva aproximació a aquest tipus de música és també aquest: no és tant important el que faig o el que sona com l’estat en el que jo ho faig. Si jo estic en un estat molt present, sense jutjar-me a mi mateix ni jutjar res, qualsevol cosa que jo faci és correcta. No hi ha allò de “Ui, aquesta nota no…”, saps? I al final, seguint aquestes regles, arribo a resultats que m’agraden fins i tot estèticament, mentre que si vaig pel costat racional de vegades em quedo enganxat en quatre loops que poden sonar molt bé junts però no hi ha una història, no és orgànic. Quin rotllo que t’estic explicant, no? Hahaha!

No, precisament per això et volia entrevistar, perquè una cosa que sempre m’ha agradat de tu és que tens una varietat d’influències i un bagatge musical molt ampli: pots escoltar rockabilly com pots escoltar King Crimson.

– O Fantomas! Sí, és que sinó tinc la sensació que m’estic perdent coses per encapsular-me en un estil. A mi tot el que em faci sentir alguna cosa, que em faci sentir viu escoltant-ho, és vàlid. Tant si és un quintet barroc com si és Robert Fripp fent frippertronics al Palau de la Música.

El vas veure?!

– Sí!

És que et volia preguntar per alguns concerts interessants que haguessis vist quan vivies a Barcelona.

– Doncs aquest va ser un d’ells: vaig tenir experiències psicodèliques sense haver pres drogues. Vaig sentir que hi havia notes que em traspassaven. Brutal. Després vaig veure King Crimson al Poble Espanyol, també Peter Gabriel al Palau Sant Jordi. Per mi, Peter Gabriel és un dels pilars. Ell, Robert Fripp, Brian Eno i David Bowie.

Ufff…! Peter Gabriel portava Tony Levin al baix i Chester Thompson a la bateria, no?

– Sí, amb la capa negra aquella i l’escenari que girava…. brutal. També vaig veure Shakti amb el Zakir Hussain al Teatre Grec. Allò va ser un concert màgic. I Philip Glass al Mercat de les Flors amb la seva orquestra. Va ser molt interessant perquè ell un dia va dir “Així com jo faig música per a pel·lícules, per què no agafo uns quants directors que facin curts per a la meva música?” Li va donar la volta. Allò va ser espectacular peruqè tenies tota l’orquestra allà, i amb una pantalla gegant a sobre hi projectaven tots els curts. I acaba el concert, te’n vas a la cafeteria que hi havia per allà i tens Philip Glass assegut allà al costat! Bowie no vaig poder, no és fàcil.

Bowie a Barcelona devia venir als anys vuitanta i després crec que no hi va tornar.

– No, era complicat.

Vas veure els Sugarcubes a Zeleste? Hahaha!

– No parlaré de la Björk, hahaha! Però he de dir que va ser una gran influència per a mi quan va començar a fer els seu primers discos. Els seus quatre primers àlbums els tinc. Va ser qui més em va influenciar en barrejar l’electrònica amb el rock.

Després van venir les pel·lícules i la fama, i entenc que hi hagi gent que li tingui una mica de tírria, però els seus primers discos eren molt bons. Tinc un pirata del concert acústic que va fer per a l’MTV, devia ser després del seu primer disc, i és sensacional.

– I devia tocar les mateixes cançons.

Sí, sí, era el seu repertori habitual i funcionava igual de bé en format acústic.

– Quan les cançons són bones, és igual com les interpretis.

No és fàcil trobar algú amb aquesta amplitud de mires musicals.

– Sí però mira, també vaig veure JD McPherson i vaig flipar. O Pat Capocci al darrer Azkena. Brutal, un concertàs de rockabilly. Però és que després em puc posar música armènia tradicional i és al·lucinant. La música de l’est em tira molt. I la música klezmer! M’apassiona. És la música jueva de l’est d’Europa. Saps aquella cançó de Pulp Fiction, “Misirlou“? És un tema klezmer. El guitarrista, Dick Dale, era jueu. És una cosa que s’ha de fer algun dia: agafar aquesta música i fer-la rock & roll.

– Hi ha un grup que es diu Kroke que fan aquesta música una mica modernitzada, i m’encanta. També els he vist en directe a Barcelona. Aquest tipus de músiques de l’est sempre m’han interessat, amb els seu compassos de set, de nou… onzes… També vaig estar a Eivissa tocant una temporada amb un guitarrista rus, Denis Stern, que tocava amb una Martin. Molt bo. Teníem un projecte en què jo tocava la bateria electrònica amb seqüències i ell la guitarra acústica amb pastilla MIDI…Més bèstia que en Pere Vergés, hahaha!

– Sempre em deia: “A ti la música que te sale es sefardí, pareces judío!“, hahaha! Ja veus. I ara farem un grup de hillbilly country pagesot! Hahaha!

2 Respuestas a PJ González: “Quan les cançons són bones, és igual com les interpretis”

  1. Lluís Ferrer Ferrer Responder

    25 diciembre, 2017 en 14:21

    Muchas felicidades Ferran por tu interesante serie de entrevistas a músicos locales. Solo hay una cosa que no acaba de quedarme clara…entonces ¿el proyecto de TONTO se ha ido al garete? 🙁

  2. Ferran Responder

    26 diciembre, 2017 en 22:42

    Gràcies, Lluís. Sí, per les paraules d’en Pedro em temo que TONTO ha deixat de funcionar.

    Ferran

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *