TONI ROCA
Perquè la resta, persones, simplement gent, més o menys intencionada, voluntariosa, amb capacitat i bona voluntat d’agradar, inspirada sempre en l’anomenat (recorden?) humanisme cristià d’aquella antiga Democràcia Cristiana italiana d’un temps d’un país. Un partit encara potent aviat residual, perifèric a una passa, tal vegada dos, de l’abisme definitiu. Parlaria llavors del Partit Popular, a punt de tancar la portada , baixar la persiana i així es demostrarà el proper 26 de maig. Un PP trencat, fet bocins, miquetes. I s’ha acabat la història. Adéu Casado, adéu, bona mar i calma blanca.
No és el mateix el cas de la barbàrie desfermada. Una barbàrie ja coneguda i popular per desgràcia amb el nom de Vox. El perill, de veritat, recau en Vox. Els conservadors d’Espanya, PP i Ciudadanos, poden reformar-se, abraçar la democràcia, alliberar-se de temptacions autoritàries. Vox no. Vox no pot, és impossible i a més no sap, no vol reformar-se o rectificar. Va a per totes És impossible la reforma, porta al seu interior la sang calenta de les essències d’¡España, España…! , l’esperit de reconquista que neix a Covandoga, travessa la Madre Patria i clausura l’espectacle a l’estil bíblic de Cecil B. de Mille a la ciutat de Granada en el record i la veneració a uns reis que, semblava, eren catòlics en tot allò que el catolicisme és i representa.
El dit Abascal és dolent i com als melodrames antics i clàssics del XIX és pèrfid i malèvol. Aquesta España viva, sin complejos, com manifesta i insulta qualsevol ciutadà de Vila quan passa per s’Alamera. Només falta el crit de guerra d’a por ellos oé, a por ellos oé….És la vox del terror.
