Bernat Joan i Marí / El Tribunal Suprem acaba de dir -vegeu meravella!- que les administracions autonòmiques de Catalunya i el País Valencià s’han de comunicar en castellà. Sort que n’ha deixat fora les Illes Balears! Una sèrie de togats que no parlen català ni valencià (però que comparteixen castellà i espanyol sense cap problema) dictaminen en quina llengua s’han de relacionar les administracions d’aquests dos territoris. Molt democràtic. Molt en la línia de no imposar la llengua. Molt liberal. «Nunca fue el castellano lengua de imposición», i tot això que solia dir el rei d’ells.
Els del Suprem, una vegada més, es carreguen la llei per intentar imposar el seu criteri antidemocràtic i franquista (perdonau la redundància). L’Estatut d’Autonomia de l’anomenada Comunitat Valenciana diu, en un dels seus articles, que «s’establiran relacions amb les altres comunitats autònomes amb les quals es comparteix llengua» (tot acceptant que el «valencià» també es parla a Catalunya i a les Illes Balears). El Suprem deu desconèixer l’Estatut dels valencians. Com desconeix el que diu a l’entrada «valenciano» el Diccionari de la Real Academia Española de la Lengua. I, si no ho desconeix, fa com si no existís. Perquè, directament, contra les lleis, contra el marc legal i contra la democràcia, volen imposar -repetesc, IMPOSAR- la seua llengua.
I si, de sobte, els de Castella-Lleó decidissin comunicar-se amb gallec amb els gallecs? (A Castella-Lleó s’hi parlen tres llengües territorials, tot i que només n’hi ha una d’oficial, cosa que els oficials europeus que fan el seguiment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries els retreuen any rere any). I si decidissin comunicar-se en astur-lleonès amb els asturians? Sempre hi hauria qui tendria la Suprema Barra d’IMPOSAR-LOS la llengua d’ells.
