Bernat Joan i Marí / Fa pocs dies la jove iraniana Ghazaleh ha aconseguit sis mesos més de permís per continuar vivint a Eivissa.
Assortadament, no ha estat deportada a l’Iran, on l’esperaria un futur més aviat negre.
Aquesta al·lota va ser detinguda a l’aeroport d’Eivissa, fa una mica més d’un any, quan intentava volar a Anglaterra amb un passaport fals. El passaport sembla que l’havia aconseguit a Turquia, després de fugir de l’Iran. La raó de la fugida del seu país d’origen és compartida per molts iranians que han hagut d’exiliar-se: es considera feminista, no volia portar vel, s’ha(via) convertit al cristianisme… En un lloc on no hi ha llibertat religiosa ni política, Ghazaleh es veia abocada, inexorablement, a la persecució per part del règim. Ergo, se’n va anar. O això o passar a la clandestinitat. No tenia gaires alternatives.
De moment, la jove iraniana es troba en una mena d’impàs, perquè, certament, no ha estat deportada, però tampoc no se li garanteix, de moment, si no ho he entès malament, l’estatus de refugiada política. Un estatus que, d’altra banda, seria completament ajustat a les seues necessitats, tenint en compte que són raons específicament polítiques allò que ha fet que se n’hagi anat del seu país.
Aquest fet em duu a pensar que la concessió de l’estatus de refugiat polític, en casos en què la condició resulta tan evident, hauria de ser molt més àgil i molt més efectiu.
Aquest fet em duu a pensar que la concessió de l’estatus de refugiat polític, en casos en què la condició resulta tan evident, hauria de ser molt més àgil i molt més efectiu. Perquè l’alternativa és patir una persecució és l’única possible, en les condicions en què es troben aquestes persones.
Lamentablement, la Unió Europea no s’ha implicat prou activament en el suport a l’oposició democràtica al règim teocràtic de l’Iran. Els Estats Units tampoc. La comunitat internacional mira cap a un altre cantó, quan es tracta de fer front a règims com la teoràcia iraniana. I persones com Ghazaleh queden completament a la intempèrie al seu país. I no troben tant suport com caldria quan van a parar a societats amb uns valors compartits més d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans.
En fi, paciència i persistència.
