BERNAT JOAN I MARÍ
Theodor Herzl és conegut arreu del món com a pare del sionisme. L’any 1897 va organitzar el Congrés Sionista Mundial, a Basilea, amb la presència de més de dos-cents delegats d’una trentena de països d’arreu del món. En la tasca de Herzl hi trobam l’embrió de la creació de l’Estat d’Israel.
La realitat de Herzl no quadra molt amb la imatge que se’ns vol donar sobre els creadors de l’Estat d’Israel, i, encara menys, sobre la societat israeliana actual. Nascut a Budapest i, per tant, amb passaport hongarès, Herzl era liberal i laic. Va ser dramaturg i va conrear el periodisme, la major part del temps a Viena, capital de l’Imperi Austrohongarès. Segons Herzl, la defensa dels drets dels jueus no es podia fonamentar, per exemple, en la religió. Ell mateix tenia una profunda aversió a qualsevol tipus de fonamentalisme religiós.
Tampoc es podia fonamentar, naturalment, en el Dret, perquè aleshores els jueus no tenien cap mecanisme de poder que el sustentàs. De fet, havia vist molt bé com s’utilitzava, el Dret, assistint directament al judici contra Dreyfuss, a París. Ho dia així de clar: «consider que la qüestió jueva no és una qüestió social ni religiosa… És una qüestió nacional, i per resoldre-la n’hem de fer un problema de política internacional». I tot plegat, a fi d’aconseguir què? Deixau-m’ho dir en les seues paraules: «Hem de viure, per fi, com a homes lliures damunt del nostre propi terrer, i hem de morir tranquils en la nostra pàtria. El món s’alliberarà amb la nostra llibertat, s’enriquirà amb la nostra riquesa i s’engrandirà amb la nostra grandesa». Com diria Carles Riba, la llibertat no és divisible, i si aconseguim la nostra contribuïm a la dels altres, mentre que, amb el nostre esclavatge, empitjoram la Humanitat.
A partir de Herzl es va recuperar l’esperit nacional que desembocaria en la creació de l’Estat d’Israel. I en la recuperació de la llengua hebrea, relegada només a funcions religioses de s de feia prop de dos mil anys. Així s’entén que hi hagi tanta simpatia per la causa de l’autodeterminació, a Israel.
El que no s’entén és que un suposat admirador de Herzl encapçali una llista de Ciutadans a Eivissa, ni que vegi el català com una imposició, ni que estigui contra la independència dels Països Catalans. Herzl, ara i aquí, no hauria votat Ciutadans ni amb algú apuntant-lo amb una pistola carregada.
