Oti Corona / La diferència més notable entre la gent que té fills i els que no en tenen és que els que tenim fills sempre estem preocupats. Hi ha un ampli ventall de motius, reals o ficticis, per a l’angoixa: la son, el menjar, el control d’esfínters, la llet artificial, les enrabiades, els còlics, les dents, les revisions del nen sà, les otitis, els mocs, la pell atòpica, la mestra nova, les festes d’aniversari, les pantalles, les caigudes, els malsons. No acabaríem mai. Quan passen la barrera dels sis anys, ve una etapa més tranquil·la. Ja parlen, es distreuen sols, han après a rentar-se el cul, dormen tota la nit, fan les seves primeres amistats i les visites al pediatra es van espaiant. Llavors ens relaxem i ens prenem un temps per admirar les nostres criatures, tan adorables sovint i tan raonables casi sempre. Contemplem els anys deixats enrere com qui és al cim d’un turó i es delecta en la visió del paisatge. Feina feta. Ja els tenim criats. I és just en aquest moment, precisament quan acabes d’abaixar la guàrdia, que s’obren de bat a bat les portes de casa teva i irromp, com un elefant en una cristalleria, l’adolescència. Els nostres fills entren en crisi. Es troben de sobte en el mar immens que separa la infància innocent de l’abisme del món adult. Es senten insegurs, volen ser grans però no en saben i ens necessiten casi tant com quan encara portaven bolquers.
Es senten insegurs, volen ser grans però no en saben i ens necessiten casi tant com quan encara portaven bolquers.
Passat l’ensurt inicial, les mares i els pares d’adolescents ens ressituem, ens lliguem bé les espardenyes i entenem que només estàvem al cim d’un turó i que per criar un infant hem d’escalar muntanyes molt més altes. Toca agafar forces i encetar una nova etapa. Nosaltres i el nostre desassossec prendrem la forma d’una ombra discreta. Ells faran veure que no noten la nostra presència però en el fons saben que hi som, que els anem seguint el rastre, que els animem quan el camí fa pujada i que els ajudarem a aixecar-se cada cop que caiguin.
Tots els adolescents mereixen i necessiten l’afecte, la cura i el guiatge de persones adultes. Per això em cau l’ànima als peus quan llegeixo les notícies referides a les violacions i els abusos que han patit un noi i quinze noies que estaven sota la tutela de l’IMAS (Institut Mallorquí d’Afers Socials). El cas fa posar els pèls de punta des del moment en què es va destapar, amb la violació múltiple d’una nena de 13 anys la passada nit de Nadal. Em pregunto qui estava al càrrec d’aquesta nena i, en cas que hagués fugit del centre on estava acollida, si algú l’estava buscant. El responsable de l’IMAS, Javier de Juan, ha explicat que “no poden escapar-se perquè els centres d’acollida no són centres tancats”. Home. No sé. Les nostres llars tampoc són centres tancats però sabem en tot moment on són els nostres fills i el dia que no ho sapiguem correrem a buscar-los amb totes les alarmes activades. Potser és molt demanar que les noies que viuen sota la custòdia de l’Administració tinguin la mateixa protecció que les que viuen amb els seus pares. Ja de passada, estaria bé que algú expliqués perquè hi ha adolescents en règim d’acollida que no volen ser la nit de Nadal a la que es suposa que és casa seva.
No deixo de pensar en aquests infants. Els treballadors dels centres d’acollida portaven temps notificant els indicis d’explotació sexual.
No deixo de pensar en aquests infants. Els treballadors dels centres d’acollida portaven temps notificant els indicis d’explotació sexual. Quan es denuncia un assumpte tan greu, que a més és vox populi des de fa anys, i els responsables de l’IMAS no estableixen d’immediat protocols eficaços per evitar que torni a passar només ens queda parlar de menfotisme. Algú no ha fet la seva feina.
També tinc la sensació que l’Administració tracta aquests nois (en la pràctica; la teoria la tenen molt ben redactada) com si fossin un altre tipus d’adolescents. Diferents dels nostres. Uns adolescents que, com que han crescut en situacions de vulnerabilitat, han après a espavilar-se sols. I sí, aquests adolescents seran conflictius, i s’escaparan i es pensen que són grans i que ho saben tot i educar-los no deu ser fàcil i és esgotador. Res d’això és excusa per desentendre’s i abandonar-los a la seva sort. Aquests adolescents, com els de casa meva o els de casa teva, necessiten fer el seu camí acompanyats d’una ombra discreta i es mereixen que algú estigui sempre preocupat per ells.
