Oti Corona / Ho confesso: fa unes setmanes vaig decidir que avui publicaria una columna subversiva sobre el dia del pare, un article que tirés per terra l’exercici de la paternitat. L’escrit hauria girat al voltant d’un dels meus temes preferits, els permisos paternals, i el fet que la gran majoria dels homes només els gaudeixen quan es cobren i són obligatoris. Volia esplaiar-me explicant allò dels pares que no saben ni el número de sabata que porten els seus fills, ni quin és l’horari d’entrevistes de la seva mestra ni com es diu el seu pediatra. Hagués acabat amb un comentari de tres o quatre línies dedicat als poquíssims pares que es comporten com cal amb els seus fills –es a dir, que es comporten com ho fa qualsevol mare– i que per aquest motiu són tractats com herois i rebuts amb salves i ovacions a les reunions familiars, a les portes de les escoles, als parcs, a les festes d’aniversari i a les ludoteques.
Aquesta hagués estat la meva senzilla però sentida felicitació pels papes en el seu dia, però vet aquí que de sobte em vaig trobar esmorzant, dinant i sopant coronavirus, pendent del comptatge de malalts i morts i de la sacsejada econòmica que patirem –uns més que els altres–, confinada i acollonida. Vist el panorama, val més que guardi la meva felicitació per l’any vinent. Segur que podré escriure, paraula per paraula, la mateixa columna que tenia pensada.
Vist el panorama, val més que guardi la meva felicitació per l’any vinent. Segur que podré escriure, paraula per paraula, la mateixa columna que tenia pensada.
Sense deixar de banda el dia del pare, avui és de justícia parlar del col·lectiu més perjudicat pel confinament i la quarantena: els infants. Els nens i les nenes són els únics ciutadans que no poden posar un peu al carrer. No poden baixar un moment al súper ni poden sortir a passejar el gos. Tampoc els està permès fer ús dels espais comuns dels edificis. Ni terrats, ni patis, ni parcs.
Hi haurà qui digui que això no els converteix en els més perjudicats, atenent els estralls econòmics que ja ens està deixant el virus, com si els més menuts de la família no depenguessin dels diners que puguin portar a casa els seus progenitors. Ells pateixen les mateixes conseqüències que estem patint els adults i a més –i aquesta és la gran diferència– passaran un bon grapat dies sense poder sortir de casa.
Ells pateixen les mateixes conseqüències que estem patint els adults i a més –i aquesta és la gran diferència– passaran un bon grapat dies sense poder sortir de casa.
Per això m’agradaria demanar als pares que heu llegit fins aquí que celebreu aquest dia felicitant als vostres fills, aquestes criatures que avui potser us regalen un dibuix tacat de Nocilla o un petit escrit amb lletres gruixudes que diu “Papa, t’estimo”. Acompanyeu-los en les moltes activitats que es programen a les xarxes i des de les escoles per ajudar-los a passar el temps. Jugueu al monstre de les pessigolles, al gegant de les tombarelles, al mico de les cabrioles. Buideu l’armari de les joguines, descobriu-los el vostre millor truc de màgia, fabriqueu un estel que s’enlairi des del balcó, representeu els seus contes preferits, canteu junts a ple pulmó.
Buideu l’armari de les joguines, descobriu-los el vostre millor truc de màgia, fabriqueu un estel que s’enlairi des del balcó, representeu els seus contes preferits, canteu junts a ple pulmó.
Viviu com mai aquest dia del pare: els infants ho necessiten i l’ocasió bé s’ho mereix. Digueu als vostres fills que us sentiu orgullosos de l’esforç que estan fent, feu-los saber que la resta del món també els hi reconeix i els hi agraeix. Seieu uns minuts amb ells i expliqueu-los que són exemplars i que, quan aconseguim aturar el virus, haurà estat sobre tot gràcies a ells. I felicitats. De tot cor, felicitats.
