Sa paella des diumenges
S’illa és un món, s’illa és un món i ses güeles se’n van sense haver vist mai la mar de prop. S’illa és un món, i mudar-se trenta quilòmetres al sud és emigrar a Cuba.
Sa Badia de Portmany és Cuba, però sense cubans, és Cuba sense cubans però amb palmeres tropicals, és Cuba sense cubans però amb baralles de galls, és Cuba sense cubans però amb cubalibres a sa mà. És Cuba plena de turistes amb capells mexicans.
Sa Badia de Portmany és feina assegurada en es hotels i és estrenar piset amb finestrals de vidre, persianes mallorquines, balconets assolellats, interiors amplis de parets blanques revestides de gotelé, rajoles de terrazzo, menjador amb vitrina i aparador a joc, una gran taula a joc, un salamó de cinc braços, una reproducció a l’oli d’una escena rural, quasi de sa mida des sofà, i aturar-se davant es quadre com es turistes davant sa posta de sol, com es turistes davant es pagès i es carro i es pastoret i es ramat des bestiar. Una cuina petita però confortable, amb fogons i forn de gas butà, nevera i congelador, mobles blanquíssims de fòrmica i una tauleta auxiliar coberta amb un hule estampat de rovellets d’ou.
«I sa paella des diumenges. Anar a passar es diumenge a sa Badia de Portmany és viatjar a Cuba, es cotxet carregat de micarates per es garrits, caixons de patata nova, ceba, tomates, lletugues, ous, sa xíndria més grossa i es pollastre més polit…»
Antònia Escandell
I sa paella des diumenges. Anar a passar es diumenge a sa Badia de Portmany és viatjar a Cuba, es cotxet carregat de micarates per es garrits, caixons de patata nova, ceba, tomates, lletugues, ous, sa xíndria més grossa i es pollastre més polit, i es pollastre més bo, i es pollastre més fresc, i es pollastre tan fresc que viu. Es pollastre tan viu que remena dins un sac, perquè sa güela que se n’anirà sense haver vist mai la mar i s’ha volgut quedar a casa, institucional i antiga com un far en una illa, diu que hi ha coses que no han de canviar. I en rebre’ls baix en es carrer tot són compliments i besades i anar buidant es cotxet, i en es seients de darrere es sac que remena com un mal esperit i es pollastre més viu que viu i sa cuina nova i blanquíssima.
I pareix que es pobre animaloi troba un foradet en es sac per on podria sortir, espicassant sa tela amb paciència fins fer-hi passar es cap, però no, no hi ha cap forat, aquí, per entaforar-hi es bec i fer-lo créixer, que no m’ho puc creure, que m’hi hagi de veure, així, assedegat i famolenc, tancat dins es sac de pinso, però buit, i jo dins però sense pinso. I primer una foscor i un ofec i una basca i una vibració i una remor i una sensació de moviment estàtic, i vinga capades i vinga esbatecs d’ala i cada cop que provava d’envolar-me s’envolava tot es sac, i es garrits reien, reien com campanetes, com esquitxos d’aigua fresca al besllum. I ara ja no, ara fa rato que ja no, que mirc de fer com ses sargantanes quan es fan ses mortes en afinar que els hem posat s’ull damunt. I ara es sac es mou però no som jo, que el mou, i un badalot de llum encegadora s’obre damunt es meu cap i s’esbrava tot s’aire humit i calentó, aquest baf meu que se m’ha posat en es cos en gotetes molt fines, com perletes que fulguren amb lluentors tornassolades un instant, verdes i blaves, abans que sa llum torni a quedar tapada per unes mans que s’atansen i m’engrapen.
Rajoles de terratzo fosc, mobles blanquíssims, una taula rodona amb un hule estampat de rovellets d’ou, un pàmpol de vidre groc que deixa una capa molt fina de fel damunt ses coses. I ara sembla que ses mans m’alliberen una mica però aviat em tenallen ses ales i amb una força les torcen enrere, i es pitet agitat i cobert d’un plomissol suau queda al descobert, sa pica metàl·lica resplendeix un instant, un tassó de pisa blanc en es centre, abans que una altra mà m’engrapi es cap i ara tot és negre, sent es meu ruflar treballós, es coll tibant i es bec emmordassat, i ara una altra mà m’estreny ses potes, totes dos juntes, fort. I s’estretor de ses potes cedeix una mica i amb una sacsejada aprofit es moment per mirar d’alliberar-me però només aconsegueix que s’engrapada des cap sigui més forta, i ara una fredor a sa gargamella, un punt gelat i punyent. I després una escalfor que comença en aquest punt, neix des fred mateix i s’expandeix, m’omple tot es cos, una caloreta que abalteix, i voldria abandonar-m’hi però es punt de dolor a sa gargamella no em deixa, i ara identific un altre so per damunt des zumzeig embogit des meu cor a s’oïda, com un regalimet fi, una remoreta fresca i musical de cristallets, i un gust de ferro m’omple es bec, i es regalimet s’aprima i s’atura i ara una altra remor diferent, com de canonada embossada, i m’estic una mica en afinar que aquesta ranera som jo, i de sa feredat en trec forces per una darrera estrebada, que m’allibera ses ales i altra vegada sa tassa blanquíssima, ara amb un cercle enmig d’un vermell viu, com un negatiu en color des meu ull esbatanat, i m’envolo amunt amb es cap pengim-penjam, i sa cuina pergira i es gronxa dins es meu ull, tota esquitxada de vermell, es mobles esquitxats de vermell, es sostre esquitxat de vermell, ses mans en es cap i malafipugafespollastre, s’estrompassada contra es pàmpol de vidre i una vola de plomes i caic damunt sa taula amb un colp sec, i silenci, i ses plomes que baixen bressolades, compassades amb es giragonsar des pàmpol, i una extremitud em sacseja i s’ull enterbolit es troba de fit a fit amb un d’aquells rovellets d’ou dibuixats a s’hule, com un oracle, com una broma trista, com un memento mori a la inversa.
