Cent ans, mais ne pas d’amour (1913-1960). Homenatge a Camus; per Jaume Mayor Ramis

«Aujourd’hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J’ai reçu un télégramme de l’asile: “Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués.” Cela ne veut rien dire. C’était peut-être hier» (Albert Camus. L’étranger).

@J.M.R./ Què més es pot afegir? Res! Això és la síntesi absoluta d’un pensament sovint mal interpretat. Amb motiu del cinquantenari de la teva mort, trist record, diverses institucions i administracions van organitzar una sèrie d’esdeveniments per recordar la teva figura. Entre d’altres, es va presentar un documental, Amour de vivre, que curiosament dirigí un vell conegut -encara que ara no ho paregui- de la joventut. Per afegir-hi algunes casualitats, una antiga professora, entesa en literatura en llengua francesa, coordinà una taula rodona per parlar d’alguns dels teus aspectes literaris. Enguany es compleix el centenari del teu naixement, millor record, i, es clar, hi torna haver un reguitzell d’esdeveniments similar al de fa tres anys.

Tot això perquè? T’ho diré, ni més ni menys perquè la família de ta mare provenia de Menorca. Si aquella bona dona hagués estat, diguem, hongaresa, no hauria hagut a les Illes cap homenatge, ni cap film, ni cap taula rodona, ni cap xou institucional (pot ser ho farien a Hongria). No t’ho creuràs, però on sí fan pantagruèliques commemoracions és a la terra del teu exili, on encara avui t’ombra aixeca disputes polítiques i filosòfiques, dimissions, per no parlar de les hipòcrites ocurrències d’un expresident que, d’haver-te conegut, ni t’hauria mirat de cara. Així que, si em permets, et faré un homenatge personal, senzill i humil, com cal, com segurament t’agradaria, a l’estil Joan Fuster, independent i independentment de fets aliens a la voluntat personal com és el lloc de naixement; recordant com ens vam conèixer.

Un dia d’estiu xafogós i aferradís, a una illa molt propera a la dels teus avantpassats materns, vaig topar gairebé inconscientment amb la prestatgeria on romanien els llibres que els meus pares havien acumulat al llarg dels anys. Sense cercar res en concret, en vaig ullar un de prim i descolorit anomenat ‘L’estrany’. No en sabia res d’aquell tal Camus però, per algun motiu, em cridà l’atenció. Me’l vaig endur a l’habitació i, ajagut al llit, el començà a llegir. El xoc arribà de seguida:‒Però què és això?‒Sempre havia sentit una atracció singular pels llibres considerats rars. Aquest però pareixia escrit expressament perquè el trobés en aquell precís moment, a l’estiu, quan més prop de l’absurd em trobava. A la fi havia obtingut respostes a algunes de les qüestions més obscures. Preguntes que, per la seva banda, ni tan sols gosava demanar per por de topar amb la incomprensió absoluta o, pitjor, el rebuig. Per fi descobrí que no estava sol al món; des d’aquell moment es forjà un vincle longeu entre nosaltres.

Després vaig cercar altres llibres teus i m’interessà per ta vida i tes lluites. Estaves destinat a ser un incomprès. Tes idees no combregaven amb el sistema de la part del món on et tocà viure, i ni tan sols condescendies amb la visió revolucionària fixada per l’establishment més reaccionari, que molts intel·lectuals coetanis de lluny admiraven. A més, ta pàtria no existí mai i segurament et sentires més incòmode a la metròpoli que no a terres magrebines. Les disputes inútils causades per enveges inconfessables dels Sartre i companyia no eren cosa teva; la relació epistolar una futilitat. El teu missatge anava per una altra freqüència, més vital, més elemental, com la comunicació intrínseca amb una mare sorda i analfabeta que era qui millor et comprenia. Tota una icona a ta vida, a t’obra, al teu pensament.