El Turisme ja no era el que havia set.
És ver que els primers anys del canvi, quan els estius s’allargaren de febrer a novembre, el negoci va experimentar un boom bestial i la planta hotelera i d’apartaments de Formentera es van omplir de gent gairebé tot l’any i la mà d’obra necessària per tenir els visitants servits i contents fou un flux constant des de les penínsules itàlica i hispànica amb una invasió de caravanes al boscam com mai s’havia vist.
… Però anaven errats aquells que celebraven l’arribada definitiva de la desestacionalització.
La cosa va durar tres o quatre anys en els quals l’oferta d’allotjament, restauració, festa desmesurada i construcció sense mesura creixeren exponencialment, però llavors arribaren les onades de calor, cada volta més llargues i intenses i acompanyades de tempestes i temporals com mai s’havien vist.
Les DANES es multiplicaren, així com els iots i velers estampats contra la costa, i les consegüents, inevitables i publicitades morts per ofegament o esclafament al rocam de navegants confiats d’aquells del “Bah, seran quatre gotes i gairebé ni notarem les onades!” varen fer fugir al Turisme nàutic que s’estimà més no fonyar l’ínsula en temporada de ciclons.
Quant als visitants en general, es cansaren de patir temperatures que sovint s’enfilaven per sobre dels quaranta graus i que feien gairebé impossible estar-se a la platja a partir de mig matí, ni tan sols a remull, perquè els ultraviolats cremaven igual encara que duguessis protecció de factor 80.
Hi va haver iniciatives com instal·lar ombralls i envelats a les platges més concorregudes perquè els “porci rossi” es protegissin momentàniament de l’holocaust solar abans el cutis vermell no es carbonitzàs, però el Turisme de sol i platja va acabar optant per escollir destins més al nord, on ara les temperatures eren més amables i l’aigua de la mar encara no s’havia transformat en una mena de sopa entre tèbia i calenta on els únics éssers vius que hi proliferaven eren els borns, que havien trobat un hàbitat ideal per a reproduir-se sense cap depredador natural -les babaues s’havien extingit- alimentant-se els uns dels altres en una mostra d’adaptació a les circumstàncies que basava la pervivència en el canibalisme i que meravellava per igual a biòlegs marins i a xinesos amants de la gastronomia extrema, però que estava fotent enlaire qualsevol aspiració local a recuperar ni que fora un petit percentatge de turisme, ara ja sense la ‘t’ majúscula.
I sí, clar que els hotelers van esforçar-s’hi. Destacà el cas d’un dels capos de l’illa, en ‘Tres Dits’, perquè a la mà esquerra li’n mancaven dos. Les males llengües porfidiejaven que se’ls havia jugat i perdut en un seguit d’apostes a ultramar que, això sí, li reportaren també uns guanys amb els quals engegar els seus negocis a l’illa on havia anat a petar per començar de zero.
L’empresari, que anys enrere i amb el permís i beneplàcit dels polítics de torn, havia aconseguit transformar la darrera pineda d’es Pujols en un despropòsit d’hotel de luxe amb l’spa fet tot amb la fusta dels arbres tallats, en veure’s les barbes pròpies a punt d’afaitar, va optar per plantar eucaliptus de creixement accelerat que consumien deu voltes més aigua que els pins i les savines originals, ara transformats en llistons, biguetes i taules per seure a l’ombra presumpta d’uns balsàmics estaquirots que cada dos per tres rebentaven el paviment i les canonades amb les seves rels.
Espòiler: La cosa no va acabar d’agradar i l’establiment en qüestió va acabar transformant-se en un prostíbul decadent on l’arruïnat propietari anava un parell de dies a la setmana a alleugerir les seves penes després que els seus negocis es declarassin en bancarrota i la seva muller decidís deixar de ser-ho, endur-se les boixes amb ella i, de pas, una molt generosa manutenció per a pagar els seus estudis a l’estranger, els capricis de nenes malcriades i les despeses de la casa de Barcelona, inclòs el sou gens menyspreable del jardiner de la propietat, que fora d’hores s’encarregava també de mantenir lubricada i contenta l’exesposa, que en sàvia massa coses dels inicis de la fortuna d’en Tres Dits i certa relació entre aquesta i el flux de neu sud-americana que assortí les grans discoteques d’Ibiza a inicis de segle i que donà molts beneficis i permeté sucoses inversions de blanqueig urbanístic fins que s’esdevingué la «inesperada» emergència climàtica que ho acabaria engegant tot en orris.
Ves per on, el decreixement turístic pregonat pels ecologistes no va arribar perquè la gent de l’illa hi posàs seny, sinó perquè el clima, empès per la imbecil·litat humana, va saber obrar més que les iniciatives d’aquells que s’ho veieren a venir tot i no varen poder fer gran cosa davant els que només volien veure negoci, sous i, ara, l’entrecuix de la Lolita de torn dues voltes per setmana en el bungalou desmanegat d’una casa de barrets on, malgrat els anys passats, encara hi feia olor de fusta de pi acabada de talar.
Per David Setbetes