La lectura és la llavor de l’escriptura, encara que faci tanta calor que a tot arreu ens parega que és a punt de declarar-s’hi la fi de l’esperança, la de la misericòrdia refrescant, la del canvi climàtic com l’empoma la insepulta extrema dreta, o potser un terrible incendi, toquem fusta, o alguna altra fatalitat i que possiblement serà encara pitjor que les idees amb forma de cromosoma X d’aquest presesident qui, amb la clenxa mal feta, promet riquesa a dojo a canvi de terres rares, inuits i una miqueta de sex-appeal avant la lettre, mais pas du tout, just una versió abreujada i semilliure del mein kampf a la ciutat dels gratacels i sabata grossa a l’hora de fonyar a fondo el món. Però la lectura afavoreix, sols que sigui, a vegades, algun retrobament amb l’estat de felicitat que ja ho sabem que no durarà per sempre, però valdrà de tallafocs, de medecina de cavall, de sort que n’hem tengut de precisament llegir el que estam llegint, i no aquelles tabarres que s’acaben abandonant a la pàgina zero, el dia D, a l’hora H, com en un mal record de pel·lícules de guerra, quanta, quanta guerra, titulava Mercè Rodoreda, i Gaza, mira tu per on, existeix, existeix, i no només a les Sagrades Escriptures, i a una novel·la d’Aldous Huxley, i als telenotícies, i al més enllà del bé i del mal, és a dir, per aquí devora nostre, sense anar més lluny o complicar-nos massa i tot la col·laboració que s’està a punt d’acabussar amb Shirley Jackson.
És la lectura que fa escriure a manca de saber frivolitzar amb l’ai al cor sobre la ineptitud política que a les nostres estimades illes Balears i Pitiüses regna. Deixem-ho córrer, però, aquest tema, ells ara volen fer pensar que la llibertat és abandonar la llengua catalana, i que no hi vagi gaire a l’escola, com abans, que no hi anava, ni a la consulta mèdica, ni al jutjat de guàrdia que amb la policia uniformada, de moment, l’ignorarà. Llegim per tal d’escriure i que no ens facin ser més asens del que ja les circumstàncies ens indiquen que hem de ser. Segurament per aquest motiu, i per d’altres que se m’escapen, però amb la ignorància els reconec, ara he reincidit amb un llibre de la ja esmentada Shirley Jackson (San Francisco 1916 – Bennington 1965), una autora imprescindible i una mica estrambòtica en la seua universalitat reconcentrada i tan femeninament dura com aquelles estàtues de sal que a l’Antic Testament, per mirar enrere, cap a Sodoma i Gomorra, varen restar-hi.
No trobaré descans, va escriure, profèticament, en Villangómez. Després d’uns cabussons amb Shirley Jackson, imagina’t, naltros, o tu no, jo tot sol, m’atreviria, m’atreveix a posar aquí, què faríem, què farem? I ja no pos res més. Per ara. Sobren les preguntes.
Em ve al cap el record del professor Joan Marí Tur, Botja, quan a les seues classes de literatura, a l’institut Santa Maria, per descomptat, llavors per aquell edifici hi passàrem tots i quasi totes, ens recomanava la lectura dels contes del Decameró, de Giovanni Boccaccio, entre cabussó i cabussó, com ell, ens assegurava, broncejat i rialler, i també una mica reptador envers la nostra quasi segura inoperància lectora, ho havia experimentat en la pròpia ànima i en la pròpia pell. És d’agrair aquell vell consell que la prestidigitació dels records ara m’ha fet transformar en la lectura, també entre cabussó i cabussó, de La loteria i altres contes (L’Altra Editorial, Barcelona, 2024), de Shirley Jackson, en la traducció de Martí Sales Sariola.
Bartomeu Ribes