Primer eren només quatre pelets. Se’ls ha afaitat, però en una estona tornaven a sortir més forts i foscos i hi ha tornat a aplicar l’escuma i la navalla.
Aquest matí, abans de passar comptes amb el consell de govern, li ha arribat un confidencial dels serveis secrets on s’alertava una acció imminent dels terroristes als territoris confrontants amb la Franja.
L’informe assenyalava un atac a gran escala per al set d’octubre que podria afectar a diversos kibutz i a les activitats previstes per a la festa de Simkhat Torà. Les fonts eren del tot fiables: Agents infiltrats que alertaven de l’absoluta disposició dels islamistes radicals a una ofensiva armada sense precedents amb un càlcul elevat de víctimes civils.
Mentre ho llegia, s’anava fregant el sota nas amb l’índex. Els maleïts pèls tornaven a créixer.
Rumia. L’executiu penja d’un fil i el jutge que l’acusa de suborn, frau i abús de confiança, espera pacient que una nova crisi de govern el deixi sense immunitat per prosseguir amb el procés. Si torna a asseure’s al banc dels acusats, les passarà magres.
Per l’altra banda, les derivades del conflicte prenen forma en centenars de ciutadans israelians assassinats i, clar, alguns d’ells fets ostatges pels fills de la intifada i arrossegats a l’interior dels seus túnels, on segur que patiran el pitjor dels martiris mentre són oferts com a moneda de canvi per a aconseguir l’alliberament dels palestins engarjolats a les presons de màxima tortura d’aquest país dels escollits per la mà de Déu.
També hi haurà els familiars dels segrestats, clar. Nota que els pèls del sobre llavi formen ja un petit borrissol. Uns familiars que exigiran l’alliberament dels seus éssers estimats i que poden esdevindre un problema intern que li passi factura en el seu intent de seguir com a primer ministre i aconseguir modelar el poder judicial al seu gust per a evitar ser condemnat per corrupció.
Tota crisi, pensa, és una oportunitat. Un greuge d’aquesta magnitud seria la justificació llargament esperada per desfermar un autèntic infern sobre aquella franja de territori ocupada per més de dos milions de terroristes.
Israel disposa d’un gran exèrcit; milers de reservistes, tota mena d’armament, tecnologia i el suport dels americans. Ja han demostrat en el passat que poden afrontar atacs amb coets tant des de Gaza o des del Líban i d’altres estats de l’eix del mal com Síria i l’Iran.
Per molt que Hamàs, els aiatol·làs i Hezbol·là donin el primer cop i aquest sigui d’extrema duresa, el sionisme respondrà amb cent voltes més contundència.
I si la cosa s’estén i s’allarga, pot ser l’ocasió ideal per a acabar amb aquell niu de serps, establir-hi un control total amb un govern titella i iniciar una reconstrucció on els quatre que sobrevisquin al genocidi es vegin obligats a la diàspora o a acabar malvivint com a criats, esclavitzats al servei dels nous propietaris d’un futur resort turístic que necessitarà inversions milionàries que afavoriran a les empreses que ell i els seus acòlits autoritzin a canvi de sucoses comissions.
Els pèls, vigorosos, dibuixen un bigotet retallat en forma de raspall de dents que s’estén des de la comissura central del llavi fins a les fosses nasals.
Comença a esquinçar els papers trencant en mil bocins el segell de ‘Top Secret’ que els encapçala. Després ordena silenci i impedeix desplegar qualsevol de les mesures que s’hi proposen per impedir l’atac dels de l’altra banda del mur: Els que desitgen la total aniquilació d’Israel, els mateixos que durant anys ha permès finançar amb petrodòlars dels emirats del Golf perquè s’enfortissin i afeblissin l’Autoritat Nacional Palestina i les seves expectatives d’aconseguir el reconeixement dels dos estats que ell tant abomina.
El que calen són més assentaments de colons i més mà dura. Esborrar d’una vegada per totes a tota la immundícia que conspira en contra del poble escollit i d’ell mateix, l’elegit entre els elegits per a liderar una nova era on la seva prole s’imposi davant la mesquinesa dels mahometans.
Com li deia aquell vell supervivent dels camps d’extermini: «Allí només perduraves sent despietat. Si calia empènyer carretons de cadàvers des de la cambra de gas fins als forns crematoris per a aconseguir un millor tracte dels nazis, ho feies. Si t’havies d’alimentar de la carn dels companys morts per viure un dia més, ho feies. Què et penses, que els que vam sobreviure allí dins érem els bons?».
Nota el bigoti frondós i ja no li molesta. Fins i tot, s’hi comença a sentir un punt còmode.
