Mai has desitjat matar algú?
Jo sí.
Si vols que un desig es compleixi, persegueix-lo i prepara’t per a quan se’t presenti.
La meva darrera víctima transitava tranquil·la per la vorera ampla del pont llatí que travessa el Miljacka pel bell mig de la ciutat. Ha estat d’un tret des del terrat d’un dels edificis que donen al riu. La bala li ha travessat les costelles transformant el seu cor en carn trinxada abans l’impacte no l’ha fet caure a terra, on ha restat estès ofegant-se amb la seva pròpia sang.
Era primera hora de carrers buits, així que trigarien una estona a trobar el cadàver. Un mort més en un lloc on la mort havia estat el dia a dia durant massa temps.
No soc un monstre. Cada volta que una bala impacta contra un objectiu em recorre un calfred des de l’espinada fins al clatell.
Però com a tot humà, menys potser a tu qui em llegeixes, també m’envaeix una sensació de plaer; fosca, inevitable, cada cop que un projectil esclata dins la carn rebentant els ossos i les artèries d’una víctima desemparada enmig del carrer.
Si encara pot caminar o arrossegar-se, rep un altre tret. Si algú l’auxilia, una nova osca marca la culata del meu Oswald.
Solter. Empresari digital. Set idiomes. Certa passió per la caça heretada del meu oncle. Els calés mai han set un problema.
Normes:
1.) Res de criatures: Els petits són innocents. Quan ja no ho siguin, mereixen exercir el dret a venjança.
2.) No apuntar al cap excepte cas d’extrema necessitat: El crani té els ossos més durs del cos i està en continu moviment, cosa que dificulta fer-ne diana a distància i que l’impacte esdevingui mortal. Val més assegurar-se’n i disparar al tors.
3.) Treball en solitari: Desplaçament, localització, vigilància, tria de l’escenari òptim, execució i extracció a lloc segur.
4.) Cap mòbil o aparell que pugui donar impulsos del meu parador i recorregut.
5.) No conèixer la identitat dels altres franctiradors.
Odio als que ho fan per esport o per trofeu. Prendre una vida, la de qui sigui, mai ha de ser una acció fortuïta ni poc valorada. I experimentar plaer en fer-ho només ha d’estar reservat a aquells que realment hi tenim un component personal. La resta són folls i no mereixen altre final que el mateix que han generat.
Per això som aquí; jo encara a la teulada i ell abatut a terra, amb la fredor d’aquest hivern tenyint-li les pupil·les de blanc inert.
*************
La gran majoria dels morts han set a distància, tot i que en algunes ocasions he experimentat també l’expeditiu tret al clatell amb arma curta. Un mètode ràpid i eficaç amb xut extra d’adrenalina, tot i que requereix dues vies d’escapada alternatives i alguna distracció.
Recordo el meu batiar de sang. Aquell magnat italià dels mitjans de comunicació.
Neofeixista ficat a política amb èxit i amb estrets llaços amb la Cosa Nostra, no se’n va poder estar de celebrar el seu aniversari, a finals de setembre del 94, fent un viatge llampec al cementeri jueu de Sarajevo, damunt d’un turó des d’on es domina la ciutat.
El regal era un safari per a matar musulmans. Escapada de dijous amb tres o quatre peces, vetlada de celebració amb pastís, putes i coca, i ressaca a Belgrad de camí a la Llombardia en jet privat sense registre de navegació.
Dècades més tard, ja allunyat de l’escena pública i amb les espatlles d’octogenari ben cobertes, tampoc se’n va estar de regalar-se un altre viatge. Aquesta volta a Formentera, a celebrar les seves terceres noces, ara amb una diputada del seu partit més de cinquanta anys més jove.
Una boda de Sant Jaume amb tots els excessos. Fins i tot untant a qui feia falta perquè les festes de l’illa se celebrassin fora de Sant Francesc. Reservant l’església i la plaça per als convidats a l’espectacle.
Tarda de canícula estirat al terrat de l’edifici més alt del poble amb les campanes repicant alegres dins les meves oïdes. Duia hores allí, cobert i amb l’arma muntada.
Cap a les set, la remor de la gentada que s’esperava a plaça va anar entrant al temple. La cerimònia es va sentir llarga i amb intervencions de quartet de corda i veu de soprano entonant l’Ave Maria.
A la sortida, l’arròs sobre els recent aliançats i el nuvi celebrant pujat a espatlles entre la multitud que petava l’àgora.
Dues bales: Una travessant entre l’omòplat i la columna de l’executat. Una segona, al coll del guardaespatlles que va girar primer cap a la meva posició.
Escenes de pànic, explosió d’una de les papereres al costat del Consell Insular i extracció de l’illa amb una motora rumb a les costes del Llevant.
No vaig permetre’m emocionar-me. Ni llavors, ni quan han anat caient la resta d’escòries humanes que van participar en aquelles caceres humanes de l’ocàs del segle XX.
Avui he abatut el darrer d’ells, «l’organitzador», al pont llatí de la ciutat on vaig nàixer. De la ciutat on va morir el pare per una bala disparada des del cementiri per un franctirador que, si més no, creia que no s’havia de matar boixos innocents tot i saber que la meva innocència acabava de morir just en aquell precís instant.






