Salvem la rata de s’alga!, per David Setbetes

Emparentada amb la rata d’aigua (Arvicola sapidus), autòctona de la península i França, la rata de s’alga (Arvicola posidonica) és un petit rosegador d’entre 11 i 17 cm de llargària, coa inclosa, que habita les franges costaneres de la nostra illa amb especial predilecció per les zones litorals on s’acumula la posidònia oceànica, els fruits de la qual formen part de la dieta d’aquest simpàtic animaló endèmic de les Pitiüses que, malauradament, està en seriós perill de desaparèixer del nostre entorn natural.

Dues són, principalment, les causes de la minva d’exemplars d’aquesta particular espècie de mamífer insular: D’una banda, l’acumulació de microplàstics i altres deixalles generades per nosaltres, els humans, entre les fulles d’alga, fa que els exemplars adults d’Arvicola posidonica els confonguin amb la seva principal font d’aliment, l’oliva de mar, una confusió que, com les bosses de plàstic en comptes de borns en el cas de la tortuga marina o babaua (Caretta caretta), resulten fatals per al sistema digestiu d’ambdós espècies protegides, ja que tant per acumulació com per toxicitat, acaben provocant l’emmalaltiment i mort dels exemplars que ingereixen uns residus que s’han anat multiplicant les darreres dècades a causa de l’augment poblacional i de turisme de masses que pateixen les nostres illes i els seus entorns cada vegada més explotats.

Així mateix, la pràctica irracional cada volta més estesa d’enretirar les restes de posidònia seca dels arenals i zones de bany del cada dia menys natural parc de ses Salines de Formentera i Eivissa, així com de la resta de platges del nostre relleu costaner, només pel fet de no disgustar els turistes que ens visiten a la recerca d’arenals verges sense restes del que ells anomenen despectivament «brutor» en mig centenar d’idiomes i llengües indoeuropees diverses, a banda de l’euskera i el català, ha fet que en les tres darreres dècades un animal que era força habitual de localitzar i que, com l’eriçó terrestre i el virot, havia format part de la gastronomia local de postguerra com a ingredient d’alguns arrossos, calderetes i rostits, es trobi en l’actualitat catalogat com a varietat endèmica en perill sever d’extinció.

És per això, apreciat lector, que pot ser que mai t’hagis creuat amb algun exemplar de rata de s’alga, i que mai ho facis. Bé, per això i perquè aquesta varietat de rosegador no existeix, almenys en l’actualitat i a les nostres illes.

El que sí que existeix, són la resta de coses i situacions que he descrit; començant per totes les porqueries d’origen humà que hi ha enredades entre les fulles de posidònia, seguint per la perillositat que tenen aquests residus per al medi i les espècies animals i vegetals que l’habiten i l’habitaven abans que nosaltres deixéssim de ser micos per a esdevindre persones (alguns encara estan a mig procés, i que consti que ningú ha fet referència a cert orangutan de pèl taronja com a exemple de tal afirmació!), i acabant per la mania aqueixa de retirar massivament la posidònia seca de les nostres platges i zones de bany com si fos brutor i haguéssim de protegir el turistam dels inexistents perills que comporta fonyar-la de camí a l’aigua o estirar-s’hi damunt amb la tovallola per a prendre el sol

Per no parlar, tot i deixar-ne constància, que la posidònia protegeix el litoral i els arenals de l’erosió dels temporals i, per tant, els hotelers i empresaris varis àvids d’estendre centenars de para-sols i gandules a les nostres platges de domini públic de totes i tots, haurien de ser els primers interessats a mantenir s’alga en comptes de demonitzar-la i insistir al Consell perquè la retiri amb la cantarella de sempre: Que si molesta, que si fa males olors, que si a l’estiu no cal protegir l’arena perquè no hi ha temporals…

Idò a jo no em molesta mica. Les males olors són de la porqueria humana que tiram a la mar, arriba a les nostres platges i queda i contamina el llit de posidònia.
… I això que a l’estiu no hi ha temporals, que els ho expliquin als propietaris de la vintena llarga de velers i iots que el migdia del catorze d’agost del 2024 van anar a petar a les roques de sa Séquia i as Cavall d’en Borràs a causa d’una DANA.

Però, vaja, que podem continuar fent-nos els guais amb el Save Posidònia Project mentre l’emergència climàtica va menjant-se les nostres platges lliures de posidònia i ben massificades!

David Setbetes