La intervenció americano-israeliana a l’Iran pens que degué despertar prou esperances entre la població iraniana freturosa d’un canvi polític radical en aquell país. He escrit, alguna vegada, que l’Iran deu ser un dels llocs del món on hi ha una disfunció més gran entre la societat (bastant formada, dinàmica, desitjosa de canvis democràtics…) i el poder polític (una teocràcia medieval totalment impresentable).
Durant aquests darrers anys, hem assistit a diverses revoltes internes, que han fet trontollar el règim, però que no l’han arribat a fer caure. Hi hagué el moviment “Dona, Vida, Llibertat”, després de l’assassinat de Masha Amini, a mans de la guàrdia revolucionària. Hi ha hagut grans manifestacions recentment, auspiciades sobretot per les classes mitjanes empobrides. Estic convençut (encara que de moment no hi ha manera de certificar-ho) que l’Iran compta amb una població molt majoritàriament contrària al règim polític que l’oprimeix.
Quan USA i Israel ataquen l’Iran i decapiten el règim, diversos dirigents verbalitzen que la intenció és ajudar un canvi de règim en aquell país. S’espera que es produeixi una revolta popular que desemboqui en una democràcia. A la part occidental, i sobretot sota l’empara dels Estats Units, reapareix el fill del xa, Reza Palahvi júnior. Però no es dóna gaire canxa al Consell Nacional de la Resistència Iraniana, que són els que s’han treballat l’oposició durant l’últim mig segle. Han de passar dies perquè aparegui en pantalla en Hanif Absafjani, en nom del CNRI. Encara no hem vist cap entrevista amb Mariam Radjavi, per exemple.
Ara Trump, que va i ve, diu que l’objectiu era impedir el programa nuclear iranià. Llegeixi’s, a l’estructura profunda: sobre la resta, ja s’ho faran! No hi pot haver pitjor opció. Si s’ha remogut el vesper iranià per no canviar el règim, als pobres opositors iranians els espera més repressió, més venjança, i, al conjunt del país, més caos. Esper equivocar-me.
BERNAT JOAN I MARÍ
