D’acord amb la marxa actual del món, convé que li rebaixem les expectatives que amb una certa il·lusió sempre li atorgam, o li atorgàvem, sols que sigui per l’imprudent optimisme que no ens caracteritza, però que guardam a la recambra de la nostra indefensió sovent salvadora. Prou de sentir-nos-en les víctimes, però, d’aquest pudent malestar creat per la colla de traficants del poder que tant se’n van a la lluna de València, com a la pruna de l’abús de la rima sense altra munició que la ràbia i la violència, els tarambanes que planifiquen la caiguda de l’imperi persa, sense comptar amb la tragèdia que va escriure Èsquil, i ho fan a manera de continuació del genocidi a Gaza, de l’esmicolament d’Ucraïna, de la baixada a l’infern dels no residents a zones de mèrit aconseguit sense suor al Tercer Mon de les terres rares, al Quart Món de l’energia que desapareix, al Món condemnat a ja no ser-hi quan s’esgoti el temps de pròrroga d’aquest partit que s’està jugant entre contraris irreconciliables, el cap buit contra el sense cervell, el color blanc que esclata contra el color negre que dispara, la violència absoluta contra la pau decretada i malauradament no exhibida mai de ple a la realitat dels matins, les tardes, les nits.
Nits de fosca i matins de mala claror. Tardes esborrades de la plàcida manera d’haver-les viscudes. L’amic i admirat Josep Marí va titular un dels seus bons llibres de memòries i viatges. La vida plàcida.Tornem a suposar que no és cap broma la conjunció d’aquest article, d’aquest substantiu i d’aquest adjectiu. El sentit profund de la placidesa de la vida és un dels grans estímuls que l’art aconsegueix de filtrar per entre els misteris que, com expectatives rebaixades, no sabrem mai d’interpretar en els seus ser i no ser constants.
Me’n vaig per les branques de l’arbre caigut? Me’n fot dels aiatol·lahs i dels sha i de la Farah Diba i d’en Donald Trump que ballen la ienka, el God save the Queen, el caralsol, encara, encara? Tot això no ve a compte de res que sigui més important que l’estar bé quan ho necessitaríem, i no ens en queda alternativa i, per tant, com podríem dir, ens feim fotre, ens adaptam a la maror de tant de mal que tot s’ho menja i ho acaba finalment vomitant als peus del centre exacte de l’univers.
Un vers? Un univers? Una ficció que sempre és mentida tot i que parega veritat? No busquem exemples i rebaixem l’expectativa, au.
Bartomeu Ribes
