Sabem que viure d’escriure és un somni que sol haver de travessar bastants de malsons. El mèrit de qui ho aconsegueix de fer, encara que parega un miracle, arriba que passa i mira que bé. No és la norma, no és la palanca de funcionament d’aquesta activitat tan humana i antiga, que ens hauríem de remuntar als primers alfabets que la civilització, en els seus origens, va estampar en blocs de pedra, l’escriptura cuneiforme dels sumeris, més de 3000 anys abans de Jesucrist, a Mesopotàmia. El rastre de les escriptures de tants de pobles humans han configurat la història durant mil·lenaris, a tots els continents, sense excepció, i és una constant, com ja destacava Heròdot, el pare de la història, que arreu s’hi patiren tantes guerres, com també, a manera de consol posterior, potser tantes mateixes paus, tot i que maldestres, raquítiques a vegades, gairebé sempre molt provisionals, com els discursos d’avui dia, pronunciats pels qui més força tenen, ens alerten d’aquest mal que podria tornar a ser i que, de fet, a tantes bandes, no importa que en tornem a dir els noms, és un fet indissociable de la realitat que s’hi viu.
La reflexió precedent ve a tomb per la lectura d’un llibre extraordinari de Ramon Solsona (Barcelona, 1950), que va rebre el premi Carles Rahola d’Assaig del passat any 2025, i que amb el titol de Dones migpartides (Pòrtic, Barcelona, 2025), ens alliçona sobre la difícil aventura intel·lectual d’una llista de noms que, en les pitjors circumstàncies, les que propiciaren la derrota republicana durant la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, i la posterior dictadura franquista, amb la imposició sobre la llengua catalana d’un arraconament màxim, i d’una desaparició, sense excepcions, de l’ensenyament en aquesta llengua, es proposaren, i amb inimaginables esforços aconseguiren, la creació d’un número de novel·les que, a pesar de no haver pogut lluïr com els pertocava, són llibres amb significacions clau, que necessiten, passat el desastre, la recuperació i el reconeixement d’unes maneres d’expressar la vida que varen tractar d’extirpar-nos-les, i amb virulència ben especial, a elles, a totes les dones.
Després d’un pròleg lúcid i clarificant de Montserrat Bacardí, Les dones i els llibres…i el feixisme, ens queda per averiguar què se’n va fer d’aquelles figures que ja havien encetat, en els pocs anys republicans, una enfeinada de llibertat i d’esperança que es va veure tallada de colp per la sang i, consegüentment, per la venjança de la guerra que es va perdre.
Amb lletra de dona, i escrites en català, aquelles novel·les i narracions i poemes, posaven fil a l’agulla d’una recuperació que tot i que tardàs en arribar, era imprescindible, i això ho sap encara molt més la intel·ligència femenina que s’ha hagut d’avesar tant al constant perill de quedar al marge i reduïda a no constar per a res altre que la fertilitat i les feines de casa i l’aprovació del que fan els altres, és a dir, el món mascle.

Dones migpartides que no necessiten d’enumerar-se per ordre alfabètic. Que ens deixen les ganes d’haver-les pogut conéixer en un pla de major normalitat que la que hem hagut de recórrer, en el nostre paper de simples lectors, en un temps de contínues transicions, d’esperats canvis que gairebé mai arribaven, o tardaven prou en fer-ho, que ja ens havíem desanimat, i fins tiràvem la pilota fora del camp, i que no s’hi jugui. Amb aquest llibre se’ns refresca la memòria, i tot i que ja sabíem del paper transcendental de Mercè Rodoreda, d’Aurora Bertrana, d’Anna Murià, de Teresa Pàmies, de Maria Aurèlia Capmany, de Maria Beneyto o de Joana Raspall, ara hem topat amb un bon munt d’escriptores que ens esperen i que voldríem, quan s’escaigui, de llegir i d’apropar-nos-hi com sigui: Maria Teresa Vernet, Carme Montoriol, Rosa Maria Arquimbau, Maria Verger, Elvira Augusta Lewi, Cèlia Suñol, Maria Dolors Orriols, Carme Nicolau, Cecília A. Màntua, Beatriu Civera, Maria Ibars, Concepció M. Maluquer, Maria Àngels Vayreda, Mercè Linyan, Ramona Via, Laura Masip, Carme Ribé, Maria Castanyer, Maria Assumpció Soler Font, Roser Cardús, Carmelina Sánchez-Cutillas, Teresa Juvé, etc., etc., etc.
Bartomeu Ribes







Lamentablement, aquí es va ajuntar com es diu vulgarment: “sa merda amb ses ganes de cagar”.
D’una banda, sa maleïda tossuderia de ls dreta conservadora espanyola, que reacciona als canvis liberals ja al segle XIX, i que lamentablement, s’estén fins a sa mort de Franco,
I per altra banda, sa desafortunada tradició espanyola de que no interessa publicar ningú que, prèviament, ja, no sigui conegut.
Així, ens trobem que a l’Espanya actual encara tenen moltes més possibilitats de publicar, una persona de l’àmbit del periodisme, i del doctorat universitari, que tots els altres col·lectius junts.
Aquestes, són unes de ses coses que m’agraden del món anglosaxó (no són moltes, tot s’ha de dir 😅), ja que sa seva tradició consisteix que qualsevol pugui publicar als diaris locals, els seus contes i poesies, sent després compilats aquests en llibres.
Així, han sortit noms com Charles Dickens, Mark Twain, Ernest Hemingway, Jack London, George Orwell, i Isaac Asimov entre ells, i Agatha Christie, Dorothy Parker, Zora Neale Hurston, entre elles.
Als segles XIX i principis del XX era força comú que futurs escriptors comencessin en premsa local perquè era sa via més accessible per publicar, ja que no existien tants intermediaris editorials, i el periodisme servia com a entrenament literari assequible des poble.