@D.V./ A les quatre de la tarda els manifestants omplien el passeig de Vara de Rey però, honestament, en aquells moments només s’hi aplegaven unes 2.000 persones. Pels carrers adjacents, l’arribada de nous manifestants era constant, però els organitzadors contenien la respiració: es pretenia una assistència històrica i, en aquell moments, semblava un objectiu massa llunyà.
Després de la lectura per part de Ben Clark d’un manifest reivindicatiu, incisiu i, en una paraula, perfecte, a les quatre i mitja la manifestació iniciava el seu camí, girava la cantonada del Montesol i iniciava el camí per l’avinguda de Santa Eulària. La pancarta que obria la manifestació deia ‘Errar és humà. Rectificar és possible’ i avançava sota un cel blau i una llum vespertina clara i espectacular.
Durant el camí per l’avinguda de Santa Eulàlia els assistents hem constatat dues coses: primer, que aquest trajecte alternatiu és magnífic, molt millor que l’habitual de les manifestacions a Vila. Evidentment, és molt més agradable passejar pel port i l’avinguda Vuit d’Agost amb unes vistes precioses a Dalt Vila, que no passar per aquella mena de Mordor urbà i monument el feísme de l’urbanisme tardofranquista que és l’avinguda Isidor Macabich i, en menor mesura, l’avinguda Espanya. Segona constatació: era complicadíssim calibrar el nombre de manifestants. Els congregats no avançaven de manera compacta sinó dispersa, amb molts espais buits entre grup i grup. Impossible realitzar un càlcul aproximatiu amb un cop d’ull.
A les cinc i mitja la capçalera de la manifestació ja havia arribat al seu destí: l’escenari ubicat als camps de petanca de l’avinguda Vuit d’Agost, al costat del Nuba. Un grup de periodistes ens hem pujat a l’escultura de la rotonda dels cans i l’espectacle era impressionant: el cap de la manifestació ja estava al final però la cua encara sortia del Montesol. És a dir, encara havia gent a Vara de Rey! La sensació era que, a cada minut que passava, el nombre d’assistents creixia i creixia.
Una manifestació de ciutadans, no de partits
La manifestació ha seguit al peu de la lletra les indicacions que s’havia fet des de l’organització. Ambient festiu, alegre, missatges positius i, sobretot, que es situés per sobre de partits polítics, banderes i sense sigles de cap partit. Tothom ho ha respectat excepte Comissions Obreres, que han estampat el seu logo en una pancarta. Els polítics no han pogut evitar certa tendència gregària i cercaven la companyia dels seus afins, però molts han vingut amb la seva família i els amics, el que li ha llevat solemnitat a la seva presència.
A les sis de la tarda l’eufòria dels organitzadors era incontenible. Ja no havia dubte: la manifestació havia estat un èxit. Abans de l’inici de les actuacions musical, el portaveu d’EivissaDiuNo, David Sala, s’ha descobert com un àcid i corrosiu monologuista polític. El seu parlament -en certa mesura improvisat, només duia unes notes apuntades a mà en una llibreta- han finalitzat donant-li la volta al lema de la manifestació i ha afirmat “Eivissa diu sí. Diem sí a la vida”. Una frase que ha provocat un aplaudiment unànime i emocionat dels assistents.
Ja no existia cap dubte. La jornada havia estat un èxit.
