La paraula bandarra, pròpia de les varietats populars i familiars de la nostra llengua, no és un castellanisme, no apareix ni tan sols a la darrera edició del Diccionario de la lengua española de la Real Academia. És però una paraula que compartim amb un altre idioma ibèric, el portuguès. En aquesta darrera llengua bandarra està documentat de mitjan segle XVI i fa actualment referència a un homem vadío, ocioso. El lingüista alemany especialitzat en llenguatges romànics picarescos Max L. Wagner -fixau-vos quants d’estudiosos d’aquesta procedència hi ha a la història de les llengües romàniques- la tradueix del portuguès a l’alemany per ‘home ociós, lladregot, gandul’ (müssiggänger, tagedieb, faulenzer), que seria aplicable també al bandarra de la llengua catalana. No és probable que es tracti de la influència d’una de les dues llengües en l’altra, sinó que, seguint Coromines, és més fàcil que siguin derivats paral·lels, provinents en les dues llengües de la paraula mandra, (=peresa) passant per un derivat mandrarra i per una dissimilació arribar al bandarra actual i compartit.
Fins i tot a Portugal hi havia una revista literària Bandarra i és malnom de personatges històrics coneguts, com el sabater Bandarra, poeta popular i visionari.
Però curiosament encara que avui predomini en la nostra llengua l’aplicació d’aquest apel·latiu a homes es troba documentat de més antic aplicada a dones, com a sinònim de dona grossera i deixada, que no va endreçada ni treballa i fins i tot com a sinònim de prostituta: …Que si ell és un infeliç, que si ella és una bandarra… apareix en una narració del recull Pinya de rosa de Joaquim Ruyra on parla d’una dona d’aquestes característiques. Explica Coromines en parlar d’aquesta paraula que no és fins a la meitat dels anys vint del nostre segle en què comença a guanyar terreny referida a home sense escrúpols, desvergonyit.
Fins i tot als ambients artístics catalans d’entre la darreria del XIX i el XX apareix com a adjectiu aplicat a l’art mig bohemi, ultrarealista. En tenim fins i tot una referencia literària, d’aquest ús: “Parlaven de la seva nit de nuvis, i aquell home (…) ens va contar la seva amb un naturalisme cru, amb una mena d’art bandarra, que no deixava res per gras…” (Pere Coromines, Les presons imaginàries, 1899).
