Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
Una barsa és una espècie de senalla d’espart (i en alguns llocs de palmes o de vímet) normalment amb tapadora, que es fa servir per dur-hi utensilis diversos. El seu origen lingüístic l’hem de remuntar a la paraula barcella, nom d’una mesura de capacitat per a àrids (=grans de cereals i de llegum). Farà també referència posteriorment a l’utensili amb que es mesura una barcella de gra i des d’aquí, ja trobam documentat amb aquest sentit de bossa, de senalla l’any 1531 a l’Espill ol libre de les dones la paraula barsa: ‘…no portau taça ni carabaça/ barça, cerró (=avui sarró, que és un altre tipus de bossa amb usos diversos). Precisament l’autor de la reconeguda edició crítica de 1905 d’aquesta obra, l’erudit canonge valencià Roc Chabàs ens posa sobre la pista sobre altres usos de la barsa. Diu que es duia antigament a la barra del carro per col·locar-hi l’aigua, el vi i el menjar, diu que sol ser d’espart i en la forma d’una petita sàrria amb tapadora.
Justament una barsa, en la seua forma diminutiva, dóna nom a una coneguda rondalla, recollida per Joan Castelló Guasch al recull Rondaies d’Eivissa (1955), és ‘Sa barseta sense tapadora’, en la qual, la majora Taronges, que té poders màgics, regala a n’Andreuet i sa mare, ben pobrets, una barseta d’espart sense tapadora que quan hi posaven el cap damunt per dormir, feia que s’acomplís tot allò que desitjaven, i com que aquesta rondalla passa en aquell anomenat s’any dolent ja podeu pensar què somiaven, el primer fart va ser aquest, una mostra de la potent i variada cuina popular eivissenca: …una platerada d’arròs amb mongetes i molts de bocins de costelles de porc; un pa de blat com una roda de molí; una escudella d’olives trecades; una fritanga de xuia i sobrassada; una truita que omplia tot es plat; xareques i metles…
Tractant-se com es tracta d’un element tan lligat a la vida quotidiana de les Pitiüses, no és estrany trobar-ne nombroses cites a les rondalles de Joan Castelló:
Dins Rondaies eivissenques, primer recull publicat per Castelló, 1952, a la titulada ‘Es geperut i ses fades’, en Jaume, un geperudet que vivia de la caritat, tornava una nit cap a ca seua, de4vora es portal Nou amb un bon feix de llenya i sa barsa ben plena de recapte que es pagesos li havien donat
En una altra rondalla d’aquest mateix primer recull, “Un dos tres…marro és!”, el protagonista, l’espavilat Andreuet, va fer com el protagonista de la primera rondalla que hem esmentat avui, es tombà a dormir, amb sa barsa per coixí, però en aquest cas no era una barsa màgica.
