Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
Fixau-vos que les dues formes són definides pel dicicionari d’una forma semblant: Embadalit, participi del verb embadalir, vol dir tenir l’ànim suspès en la contemplació d’alguna cosa. S’embadalí amb el seu cant. Embadalia la gent amb algun dels seus jocs de mans.
Embadocat, participi del verb embadocar, té una definició semblant: quedar abstret en la contemplació d’alguna cosa.
Les dues paraules comparteixen origen: són derivats del verb badar, verb que té el significat d’obrir la boca o els ulls, encantar-se mirant alguna cosa, però també obrir-se una cosa (una finestra, una flor, el cap) i aquest va ser precisament el seu primer ús. Aquesta paraula prové del llatí vulgar BATARE,d’origen onomatopeic, ja que s’ha format sobre bat o ba, que es el so que es fa quan obrim la boca en expressió de sorpresa o d’admiració, o quan feim badalls.
Encara que comparteixen origen i fins i tot sembla que les definicions dels diccionaris les fan sinònimes i poden usar-se indistintament, pareix que, inconscientment, l’ús que en feim sigui el mateix. Tal volta les passes posteriors que seguiren en la seua formació aquestes dues paraules poden haver marcat aquesta diferenciació que feim els usuaris, tal volta de fa segles, en el seu ús:
La paraula badoc, lligada amb embadocat, ja la tenim documentada en la poesia d’Ausiàs Marc, segle XV, amb el sentit de simple, de distret, de curt d’enteniment.
En canvi la paraula embadalir s’ha format amb la influència de delit, del llatí DELECTU, que vol dir plaer de l’anim o dels sentits.
Si us hi fixau tenim tendència a dir embadalit quan algú s’encanta, té l’atenció distreta amb alguna cosa elevada: la sensació que produeix un cant, la presència d’una persona estimada, l’admiració de la naturalesa. Hi ha, en canvi tendència a fer servir embadocat quan algú es distreu quan no s’ha de distreure, està descentrat quan no hi hauria d’estar.
