Per Joan Albert Ribas: El primer ús d’escalivar fa referència a coure damunt caliu. El caliu, del llatí CALIVU, són les brases que queden després d’apagar la flama d’un foc i que es conserven sense extingir-se del tot Precisament una escalivada és un plat típic de la cuina catalana fet, normalment, de pebreres, albergénies, cebes, torrades al caliu. Llavò es pelen es treuen les llavors a les pebreres i només s’hi sol afegir un raig d’un bon oli d’oliva i un espolsim de sal, encara que segons els receptaris que consultem hi ha gent que a l’escalivada hi afegeix cebes, tomates i patates també escalivades.
A partir d’aquí aquest verb agafa diversos usos per extensió: per exemple patir els efectes d’una calor excessiva; en algunes comarques diuen que la terra s’escaliva quan, per no haver-la llaurat degudament, el sol fort la crema.
Però l’ús més freqüent a Eivissa i Formentera com a moltes altres zones de llengua catalana és en el sentit d’escarmentar, amb aquest únic sentit l’explica Pérez-Cabrero a Ibiza. Guia dels turista, de 1909: Si no l’escalives ho tornarà a fer, posa com a exemple el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
A diferents textos eivissencs trobam referències d’aquest ús: Jo sempre el port amollat/ que és molt amic de sa caça/ i em dóna bon resultat/ si escaliva alguna rata,va sentir Joan Coromines quan estigué a Eivissa. En una magnífica guía en castellà que es diu Ibiza y Formentera, índice para el viajero que va publicar Joan Castelló l’any 1951 apareix aquesta cita de la nostra literatura popular: …anau ben errats si us pensau que per això s’escalivà na Lletrudis. Alcover i Moll citen una dita menorquina i eivissenca en què apareix aquest verb: Oli d’oliva, tot mal escaliva, que seria un magnífic eslògan per a una campanya promocional d’aquest producte. Un refrany ben amenaçador diu: Castigau-ne un i n’escalivareu cent un, i encara un altre diu: Un escalivat val per deu (o per cent o per mil) que vol dir que qui ha patit experiències desagradables sol estar prevengut contra altres esdeveniments perillosos.
També apareix aquesta paraula al Llibre d’Eivissa, del màxim exponent de les lletres catalanes a Eivissa com és Marià Villangómez, del qual l’any 2013 és commmemora amb activitats molt variades, el centenari del seu naixement. Aquest Llibre és el precedent d’Eivissa. La terra, la història, la gent (1), és al capítol titulat Antologia de proses eivissenques, on recull la rondalla ‘Es fameliar’.
(1) Ambdós publicats a l’Editorial Selecta de Barcelona, l’any 1957 i l’any 1974 respectivament.
