Grifons, per Joan Albert Ribas

Per explicar l’origen d’aquesta paraula ens hem de remuntar a la mitologia. La paraula grifó com a sinònima d’aixeta prové del costum de fer sortir l’aigua de les fonts i piques de la boca d’aquesta figura (1). Amb aquest sentit de tros de canó al final d’una conducció d’aigua o un altre líquid la trobam documentada en català al final del segle XIV: Manamvos que trametats un destil·lador de uns XII cantes ab son grifó de coure (2) i a molts de documents posteriors: Ha arribat així mateix als nostres dies, ja que a Mallorca se segueix usant la paraula grifó per a les modernes instal·lacions d’aigua corrent; apareix també al Diccionari de la llengua catalana amb aquest significat.

 Posteriorment la paraula grifó passà del sentit de brollar al de brotar i així trobam aquesta paraula, amb diferents variants, aplicada a rebrots que surten a la soca d’una planta, a grills, ulls o llucs que surten en una patata o altres tubèrculs o a les cebes… I hi ha documentat el verb grifonar amb el sentit de ‘treure grifons o rebrotar’ en algunes zones de parla catalana.

No és dificil a partir d’aquí fer un petit exercici mental per veure en aquestos pinyots de les peces de fang els grifons que surten en una planta o en una patata, a la qual cosa ens ajuda a més, i ens serveix de clau per traçar el paral·lelisme, l’existència d’una paraula documentada a Eivissa per Alcover en una de les seues excursions filològiques com és grifonet que es fa servir a Eivissa per donar nom a un granet vermell que surt dins el nas, que encara s’atraca més per la seua forma als pinyotets a què feia referència el noste comunicant.

(1) Els grifons o grius eren animals mitològics de cap i ales de rapaç i cos de lleó que s’han associat a un sentit de vigilància i protecció.

(2) Document de l’any 1398 citat per Josep Maria Roca a La Medicina Catalana en temps de Rei Martí, publicat l’any 1919.