La batafaluga és el fruit aromàtic d’una planta molt usual a la gastronomia d’Eivissa i Formentera. És una paraula documentada en català des de 1243. La fan també fan servir, entre altres llocs, en algunes poblacions del País Valencià.
Prové de la paraula àrab al-(hab)bat al-huluwa que vol dir ‘el gra dolç’. Segons Alcover i Moll el pas de batafaluga a matafaluga (aquesta darrera documentada per primera volta el segle XIV) es va produir per la influència de la paraula mata sobre la primera. Les dues formes actuals d’aquesta paraula són correctes però sembla en el nostre cas preferible fer servir la primera, batafaluga, que és la que s’ha mantengut a les Pitiüses des d’antic.
La planta té el nom científic de Pimpinella anisum, però el més usual és fer referència al seu fruit, al seu gra, aromàtic, que té, com s’ha apuntat, un ús freqüent com a condiment o com a infusió. Aquesta paraula, seguint també Alcover i Moll, no és usual a Mallorca, on fan servir normalment llavor d’anís i és que la batafaluga i l’anís són una mateixa cosa, però l’origen d’aquesta darrera paraula és llatí (ANISUM), llengua a la qual arribà provinent del grec, i la que feim servir aquí, com s’ha dit, prové de l’herència àrab de les Pitiüses.
Una espècie diferent que no hem de confondre amb la que avui us explic és l’anís estrellat (Illicium verum), que rep aquest nom per la forma d’estrella que fan els seus fruits i que desprèn una olor molt semblant a la de la batafaluga, encara que molt més forta. També té usos medicinals, en infusions i els usos gastronòmics són més habituals a la cuina de l’Orient, que és d’on prové.
Al llibre Remeis pagesos, redactat per l’Escola de Sant Josep, Premi de la Nit de Sant Joan 1973 i publicat per l’Institut d’Estudis Eivissencs, apareix un remei per a la diarrea en què intervé la batafaluga: picar arròs amb poca aigua i batafaluga. Es deixa estar una estona i s’hi posen unes gotes de llimó. Llavò es pren (millor si és a la nit).
publicar el llibre Evolució de la cuina pitiüsa en què la batafaluga apareix en segon
lloc com a condiment més usat en les obres de Joan Castelló.
És així mateix la batafaluga un ingredient important per a diversos plats de la cuina d’Eivissa i Formentera: és bàsica en moltes receptes de postres. En un dels llibres més reconeguts de Joan Castelló, Bon profit! El llibre de la cuina eivissenca, reeditat per l’Institut d’Estudis Eivissencs l’any 1993, la trobam com a ingredient de les orelletes, del bescuit pagès (el que es menja habitualment acompanyant la salsa de Nadal), dels bunyols de farina i de patata, de la coca alta per mullar, d’una recepta de coca amb formatge i de la base del flaó que apareix en aquest best seller (i long seller). Sabem també que hi ha gent que en posa als nostres embotits tradicionals, però no és un ingredient que faci servir tothom.
Hi ha un llibre que tracta de la cuina d’Eivissa i Formentera des d’un punt de vista científic, Evolució de la cuina pitiüsa. Un estudi nutricional, dirigit pel doctor i professor de la UIB Josep Antoni Tur Marí (publicat pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera l’any 1995) en el qual fan, entre altres, un quadre dels condiments que apareixen a les rondalles eivissenques de Joan Castelló, rànquing en el qual la batafaluga apareix en segon lloc, només superada pel pebre i seguida, en tercer i quart lloc, per la canyella i el fonoll.
A les Pitiüses tenim una expressió, molt usual encara, que és “alegria de batafaluga” que s’aplica en el sentit d’alguna cosa bona, agradable, però que dura ben poc.
Joan Albert Ribas
al-(hab)bat al-huluwa prove del hispanoarab en arab es ḥabbat lḥalāwah i en castellá es denimina matalahuva o matalahúga