Aquesta paraula, encara usual a la pagesia de les Pitiüses, fa referència a una espècia d’anella de fusta amb diversos usos dels quals parlarem tot seguit. Prové de l’expressió llatina CAPUT CINGULI, cap de la cingla (=corda o corretja). A Mallorca i Menorca i en algunes comarques catalanes fan servir la paraula capcingle amb el mateix sentit.
Foto: Col·lecció JAR
Normalment els que es fan (o es feien) a Eivissa i Formentera eren amb un brull de savina que es posa al foc per endoblar-lo -anant molt amb seny perquè no es cremi- i quan està calent se li ferma una cordeta d’espart que manté la fusta tesada i que li dóna la seua forma característica que podeu veure a la foto.
La primera funció que tengueren els capcinglons era cinglar (=cenyir) les cingles, que eren, com s’ha dit, les corretges o faixes de cuiro, de cànem o d’un altre material que es passen per davall del ventre d’un animal de càrrega i serveix per subjectar, sobretot, l’albardà (=guarniment que sol consistir en un coixi ple de palla o d’un altre material, que s’adapta sobre el llom de l’animal). Preguntant a entensos en la matèria, el senyor Pep Ramis Ribas ens va dir que s’havia d’estrènyer “fins que l’animal feia pets”, senyal que ja anava prou assegurat l’albardà.
Altres funcions dels capcinglons eren curioses: anys endarrere hi havia gent que en fer senalles en comptes d’anses els posaven capcinglons per agafar-les.
També ens han contat que, així mateix, es feien servir per dur feixos de llenya de la següent manera: s’estirava en terra una corda trenada llarga en un cap de la qual hi havia un capcingló i s’hi anava tirant llenya damunt i, quan n’hi havia prou (un feix considerable), es feia passar l’altre cap de la corda per dins el capcingló, s’anava estrenyent i es fermava. Si era possible per les característiques del terreny, aquest feix es feia rodolar puig avall, com més prop millor del forn de la casa pagesa, si aquesta era la funció del feix. Sempre era millor que carregar-se’l a l’esquena…
