En una conversa que hi hagué en un establiment d’efectes nàutics fa uns anys, després d’haver fet unes compres el propietari va demanar al client per a quina embarcació comprava; aquest darrer comentà que es deia “Esquit” i el primer li comentà que creia que s’havia d’escriure “Esquitx” i volgueren que hi diguéssim la nostra.
Hem de partir de l’explicació que el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans -ja hem comentat altres voltes que és el nostre diccionari normatiu- accepta les dues formes per a aquesta paraula: esquit i esquitx. També hi apareixen les dues variants del verb de què deriven: esquitxar i esquitar, que són definits així: ‘un líquid fortament agitat, colpejat, etc., llançar gotes a distància.’
Les formes esquitar i esquit són les usuals a les Balears i en algunes comarques valencianes. Segons el reconegut filòleg Joan Coromines, trobam escrita abans en documents en català la forma esquitar (c. 1405) que esquitxar (c. 1500).
És una paraula comuna amb la italiana schizzar, usual avui encara en alguns dialectes d’aquesta llengua. En aquestos casos, i en altres semblants en altres llengües romàniques (=procedents del llatí) es tracta d’una paraula de formació expressiva i onomatopeica que, amb els sons de sk inicials i tx o ts a continuació, ajudats pel so agut de la i, evoca directament la idea de substància líquida, escopint o projectant-se a bocinets, en forma més o menys audible.
L’escriptor eivissenc Josep Marí en un text titulat “El meu Sant Cristòfol” (1) recorda divertidament aquella tradició avui gairebé perduda de ruixar-se, petits i grans, en tal dia com aquell, deu de juliol. En aquest escrit fa ús, unes quantes voltes, de la forma que avui comentam:
“Començàrem a esquitar-nos, just en haver dinat, amb les mans xopes. (…) La corriola del pou no parava de poar aigua. La casa va quedar tota embassada. N’hi havia dos dits, d’aigua. Però va ser tota una festa. Era com si anàssim a temes per veure qui més reia, rebia i esquitava. Una llei de felicitat senzilla i absoluta”.
Derivada d’esquitar tenim la paraula esquitarell, que té a les Pitiüses dos usos:
– En primer lloc fa referència a un tipus de grans de raïm que, per haver madurat malament, és mollerec i en esclatar-lo esquita amb força.
– Per altra banda s’usa a l’expressió anar d’esquitarell que té el sentit d’anar fluix de ventre.
(1) El Pitiús 1993, p. 12
