Paraules nostres: Oblada; per Joan Albert Ribas

El peix denominat oblada és un dels més populars dels que es pesquen en aigües d’Eivissa i Formentera, quasi tant com el gerret, del qual parlàrem fa uns mesos a “Paraules nostres”.

Fa generalment entre 30 i 40 cm i té el dors blavós, el ventre blanc i una taca negra a cada banda de la coa. Rep el nom científic d’Oblada melanura i pel que fa a l’origen del seu nom és ben curiós: coincideixen Alcover i Coromines a dir que el nom d’aquest peix prové del llatí OCULATA, adjectiu que pròpiament vol dir ple d’ulls o d’ulls grossos, que se li pot aplicar perquè els ulls els té de major diàmetre que altres espècies, però, segurament, va rebre el nom, popularment, per les taques a la seua part posterior, just davant la coa, que també pareixen ulls.

Joan Castelló a la seua obra Ibiza y Formentera de 1957 cita aquesta espècie entre les més pescades a Eivissa. La tenim, però, documentada de molt més antic a Eivissa. Ja al Llibre del Mostassaf del segle XV hi apareix aquest nom (1).

També sabem gràcies a l’obra d’Enric Ribes La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany que hi ha en aquest municipi un lloc denominat pesquera de ses Oblades, que és just devora el racó i la cova del Cap Blanc. Vicent Ferrer Morna n’informa d’una altra just amb el mateix nom a Formentera, al nucli des Caló, devora les pesqueres Negres.

L’oblada és una espècie també popular entre els pescadors de canya, però seguint Salvador Ramon a la veu “oblada” de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, no és gaire apreciada i no té gaire valor comercial.

Hi ha publicat un acudit de Joan Castelló a Greix vermell i altres escrits que es diu “Bona esca” en el qual un pescador que pescava oblades banda fora del cap des Muro amb gamba i bon bromeig (sardina de casco pudenta i ben picada i mesclada amb arena i aigua) rebé la visita d’un pescador vell que quan va veure que no n’havia pescat cap li explica una esca molt especial per a oblades:

“Heu de salpar, llevar s’esca i aficar s’ham dins una merda, com més grossa millor: llavò us hi pixau damunt, li donau tres rodades al peu coix, escau de bell nou i tornau a calar…”. El pescador va pensar, com deim popularment que aquell homenet “en volia fumar des seu” però ho va provar… ben prompte va embotonar una oblada que feia més d’un palm i mig i va arribar a omplir la senalla… No us en cont el final perquè el busqueu en aquest llibre de Castelló Guasch.

A les persones interessades en les nomenclatures de les espècies piscícoles els recomanam dues publicacions indispensables: El Glossari de terminologia pesquera, publicat per la Conselleria d’Agricultura i Pesca del Govern Balear l’any 1991 en el qual apareix el Decret 65/1989, de 22 de juny, pel qual es regula i es normalitza lingüísticament la nomenclatura popular de les espècies marines amb interès pesquer a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears… L’altra, ja pròxima a tenir tots els noms de peixos inclosos, l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, de la qual ja s’han publicat 11 volums.

Els pescadors menorquins tenen una dita sobre la pesca d’aquest peix: “Ses oblades de batuda no s’agafen dins es llit”, que fa referència a la pesca d’aquesta espècie mitjançant el mètode de batuda, que és un art de pescar compost de dos o tres teixits de xarxa de mallat diferent, que com que es fa servir en nits fosques, no els deixa dormir en tota la nit.

(1) TORRES I TORRES, Marià: “Els noms dels peixos i ormeigs de pesca al llibre del Mostassaf d’Eivissa (segle XV)”, al núm. 21 de la revista Eivissa, 1992.

Joan Albert Ribas