@Albert París/ Aquesta setmana ha fet set anys que vaig escriure el següent missatge a internet: “People say that Love goes on in the Streets oy your town«. El vaig deixar al web dels Go-Betweens, al mur que hi van posar per mostrar el condol per la mort de Grant MacLennan, un dels dos membres de la banda australiana, que havia mort als 48 anys a causa d’un atac de cor. Als fans dels Go-Betweens, la notícia ens va deixar el cor garratibat.
Les circumstàncies han fet que, set anys després, haguem pogut tornar a reviure amb intensitat les cançons dels australians. Ho hem fet al Festival Primera Persona de Barcelona amb la visita de Robert Forster, l’altra cara dels Go-Betweens. Forster va repassar algunes de les seves composicions tant amb el seu grup de tota la vida com de la seva carrera en solitari. Amb l’acompanyament dels Micacos (Fred i Son, Adrián de Alfonso i Evripidis Sabbatis), vam tornar a viatjar en el temps i els pèls se’ns van fotre com a escàrpies quan vam sentir “Draining the pool for you”, “Head full of steam” i “Spring rain”. I sí, alguna llagrimeta va caure, perquè a mi els Go-Betweens em van canviar la vida.
Vaig arribar tard, ho reconec. Els vaig descobrir a través dels Belle and Sebastian. Quan els de Glasgow parlaven de les seves influències, el nom dels Go Betweens sortia constantment i el meu cul inquiet s’hi va tirar de cap. Sóc així. I ara que em sé de memòria tots els seus discos us ben asseguro que Forster i MacLennan són un dels millors duets compositius que han existit al món de la música, a l’alçada dels Lennon-McCartney, amb l’única diferència que els australians no han perdut el talent pel camí. I encara ara no puc parar d’escoltar-los.
Si voleu pop de veritat, proveu amb els Go-Betweens. Perquè van expressar totes les emocions possibles sense ser sentimentaloide; perquè com que l’èxit va arribar tard mai van caure en les imposicions satàniques de la indústria; perquè van fer cançons properes, familiars, de les que et fan pessigolles a l’estòmac; perquè són eterns i segueixen sonant com el primer dia; i perquè, què coi!, van fer algunes de les millors cançons que les meves orelles han escoltat mai. I perquè com va dir Robert Forster: “Érem massa bons per a les fastigoses llistes d’èxits”. Amén.
