La paraula carrossa prové de carro, del llatí CARRUS, llengua que l’agafà del gal. La majoria de les llengües romàniques (=provinents del llatí) la recullen als seus lèxics: italià, castellà i català, carro; francès, char; romanès i occità, car. Però el seu derivat, carrossa, arriba a la resta de llengües a través de la parula italiana carrozza que té l’ús específic de ‘carro fastuós, cotxe de luxe’. El sentit figurat, que sembla relativament recent, d’anomenar carrossa a una ‘persona revellida, quasi inútil per al treball que li pertoca’ ja és citat per Alcover i Moll al seu Diccionari, la primera edició del qual és de 1962, i l’expliquen primer aplicant-lo a qualsevol cotxe, barca o altre vehicle espanyat o feixuc de caminar.
I quina relació hi ha entre aquest vehicle luxós i la ‘via més important de la Vila Vella d’Eivissa’. com apareix citada al tom segon del Diccionari etimològic i complementari de Coromines? Tenim dues claus que ens condueixen a la resposta:
-La primera ens la dóna Josep Maria Quadrado (Ciutadella, 1819-Palma 1896), que a la seua documentada obra Islas Baleares la primera edició de la qual és de 1888 i n’hi ha una reedició de 1969. Aquest historiador i arxiver menorquí, en descriure Dalt Vila diu literalment: …la cuesta que conduce al baluarte de Santa Lucía (…) por ser comparativamente suave respeto de las demás, inaccessible por lo general a ruedas de carruaje, se denomina todavía la Carrossa, en memoria de ser el único tránsito expedido a la del gobernador las raras veces que bajaba de su excelso domicilio.
-La segona notícia, que dóna consistència documental a l’anterior, ens la va donar de paraula Mn. Joan Marí Cardona, que va trobar constància a l’Arxiu Històric Municipal de la ciutat d’Eivissa, a l’anomentat Llibre de l’Obrer (en el qual un oficial anotava totes les intervencions en obres públiques que es feien a Eivissa) una referència del segle XVII, una nota en què s’esmenten uns trencadors de roca que treballaven en l’eixamplament d’aquesta via.
