Segur que heu sentit alguna vegada fer servir l’adjectiu maner i manera amb el sentit amb què encapçalam aquest nou “Paraules nostres”. Maner/manera prové del llatí MANUARIU, ‘propi de la mà’, derivada de MANUS, ‘mà’, que és una de les paraules més riques en la nostra llengua pel que fa a derivats i compostos. Són d’aquesta mateixa família paraules com manat, mànega, manubri, manllevar, manifest, manipular…
Actualment l’ús principal de l’adjectiu que avui comentam és qualificar aquells animals mansos, dòcils, domèstics, no salvatges, per tant aquells als quals se’ls pot “atracar la mà”.
En el tom VII del Diccionari d’Alcover i Moll exemplifica aquest ús fent referència especial a les illes Pitiüses: “Aquest ca és molt maner “i defineix aquest diccionari el conill maner com a “conill de casa”. Ja trobam l’adjectiu maner a textos del segle XIII en l’obra de Ramon Llull amb aquest ús.
Amb aquest sentit també el recull Artur Pérez-Cabrero a Ibiza. Guía del turista, publicat el 1909, que tradueix maner al castellà per manso, domesticado.
Per extensió, en algunes zones de parla catalana, es diu maner al cap de bestiar que va davant del ramat, per fer-lo seguir. També Alcover fa referència a una altra ampliació del significat que va sentir segurament durant alguna de les seues eixides filològiques de les que va fer a Eivissa i Formentera les primeres dècades del segle XX preparant el seu gran Diccionari. En aquest text equipara maner a cansat o mancat de delit i posa el següent exemple recollit a Eivissa: “Avui em trob molt maner, amb poques ganes de caminar”.
És un adjectiu, però, que té altres aplicacions: manual, portàtil, manejable, no referit especialment a animals. En aquesta mateixa línia pot passar a ser sinònim de fàcil, planer. Joan Coromines al tom V del seu Diccionari etimològic i complementari il·lustra aquest ús amb un poema de Marià Villangómez que apareix a Terra i somni (1943-1946):
Oh gent festiva…! Ara es recull/ el port, i desmembrat de llunyanies/ de tempesta, ofereix amb gest maner/al públic una esquena de plaer.
Aquesta cita de Coromines és una versió primerenca de “Festivitat del port”; la definitiva de Villangómez, on desapareix la paraula que avui coment, apareix a l’Obra poètica completa de Villangómez (Institut d’Estudis Eivissencs, Viena edicions, 2013) i acaba així:
“…de mal temps, i ofereix un llom manyac/al joc d’esguards que el solca amb afalac.”.
