Fa un temps va caure a les meues mans (i ja no se’n va desferrar…) un petit i deliciós llibret publicat a Palma el desembre de l’any 1952 de títol Pequeña historia de la felicitación navideña. El va escriure Lluís Alemany Vich, farmacèutic, escriptor i bibliòfil (Maó 1912 – Palma 1983). La seua col·lecció, consistent en més de trenta mil obres, va ser adquirida pel Consell de Mallorca, el 1996, i amb ella va inaugurar el 1998 la Biblioteca Lluís Alemany (a la plaça de l’Hospital, 4, de Palma) oberta al públic per a la investigació universitària i l’estudi bibliogràfic de temàtica balear.
Contava Alemany que aquest costum, a les Balears, era sobretot propi de Palma i de mitjan segle XIX ençà. Va rebre el nom de s’aguinaldo ben prompte perquè s’entregava a canvi d’algun canet per al proveïdor: els primers varen ser serenos, barbers, repartidors de diaris… I ja Miquel dels Sants Oliver, important escriptor, observava a començament de segle XX, de manera humorística, que “en es gastos extraordinaris d’aquesta mesada heu d’afegir una partida de consideració per fer menjar neules i torrons en aquesta taringa de servidors improvisats que vos han salvat la vida durant es restants onze mesos”. Fixau-vos en la següent, escrita “tal com raja”, que entregava a Palma un barber a principi del segle XX als seus clients, intentant entendrir-los:
Curiosament, a partir dels anys trenta del segle XX (també comenta Alemany) la colònia anglesa va importar els christmas modern i els hivernants britànics buscaven gravats i aquarel·les de temàtiques locals per fer felicitacions que partien “cap a l’emboirada Londres o cap a la nostàlgica i llunyana Índia”.
I a les Pitiüses?
Ara, Nadal de 2017 i prop de l’entrada de 2018, l’empenta de les noves tecnologies, que està arraconant el paper, fa que se n’hagi perdut l’ús; tanmateix encara, en algunes escoles, a final del primer trimestre, els infants en fan per a aquelles famílies que commemoren el Nadal.
Però era costum, no fa tants d’anys, que sobretot entitats bancàries (que també donaven l’oportú calendari), centres escolars, empreses locals i institucions diverses enviassin una felicitació (normalment sense despesa pecuniària a canvi) a les cases. També les rebíem de familiars que estaven en altres llocs.
Sempre m’havien impressionat (com supòs que a molta altra gent que les va veure de petit) aquelles que davall el dibuix, o darrere del díptic especificaven: “pintada con la boca” o “pintada con el pie” com la següent, segellada l’any 1961 a Santa Eulària des Riu, i que pertany a la col·lecció de Neus Planells Molina, activa multicol·leccionista:
Aquesta que segueix, de la mateixa col·lecció, l’enviaren les Monges de la Consolació de Vila el Nadal de 1974 als pares i mares de les alumnes i té alguns retocs fets per alguna jovençana que tenia interessos artístics:
La Casa d’Eivissa i Formentera a Barcelona, inaugurada el 1980 i que va tancar portes l’any 2009, també felicitava a les persones sòcies i simpatitzants el Nadal amb aquesta postal nadalenca intemporal:
Tot aquest tràfic de felicitacions de Nadal per correu, moltes de les quals estaven editades amb finalitats benèfiques (recordau les d’Unicef, o d’altres entitats en defensa de la infància desprotegida) s’ha vist substituït (com tot allò que s’enviava per aquest mitjà, d’altra banda) avui amb el darrer vídeo pseudonadalenc (moltes vegades de gust dubtós) enviat per wathsapp o per qualsevol frase espiritual adornada amb unes espelmetes, repartida amb èxit a també través de xarxes socials.
Però encara hi ha persones que aquest Nadal de 2017 preserven la tradició, com l’editor Martin Davies, que ens ha fet arribar la que apareix tot seguit (que ell mateix ha creat) i que anuncia nou llibre per a la pròxima primavera:
Molts d’anys i bons!
