Paraula de Ferru: On anirem a parar?, per Ferran Moreno Castillon

Catalunya ha tornat a demostrar que la raó de la força res pot enfront de la força de la raó.

En unes eleccions il·legítimes -convocades per qui no té cap legitimitat legal ni moral per fer-ho- farcides de paranys, amb líders empresonats o exiliats, amenaces contínues dirigides cap els opositors polítics representants del sobiranisme català, persecució indiscriminada de caps visibles de les entitats socials i cíviques, utilització interessada i partidista de la judicatura espanyola i de la justícia en general (inclosos fiscals generals i organismes administratius com el tribunal de comptes o la junta electoral central) i utilització il·legal de quantitas ingents de fons provinents de les empreses de l’IBEX35 per finançar una campanya electoral dirigida, vigilada i controlada amb la única finalitat d’aconsseguir eliminar el sobiranisme català, ha quedat perfectament palès que al poble de Catalunya no se’l intimida amb violència.

Del resultat de les eleccions del 21 de desembre en queden paleses dues conclusions:

La primera, que c’s ha estat la força mès votada a Catalunya, ajudat per la Llei d’Hondt, però malgrat tot l’esforç econòmic i mediàtic, només ha pogut vèncer a costa d’arrabassar vots del mateix pp.

La segona, que els vots sobiranistes que van aparèixer el dia 1-O no només no han minvat, sinó que han augmentat, la qual cosa només vol dir que en aquell referèndum no hi va haver ni trampa ni manca de garanties.

Catalunya, ara, s’enfronta a un període difícil en el que el full de ruta, el camí iniciat fa anys i que no és res més que la voluntat del poble, ha de tornar a ser el camí que dirigeixi el país cap a la sobirania. I per això caldrà, evientment, reflexionar molt, no repetir errors del passat -que n’hi ha hagut i és inqüestionable tal afirmació- i seguir treballant amb la mateixa fermesa i la mateixa dignitat amb que ho hem fet fins ara, sense cedir ni un pas ni perdre una reinvindicació. I la primera cosa a fer és assolir l’alliberament de tots els hostatges polítics i el retorn lliure de tots els exiliats.

L’inefable president del gobierno espanyol ja ha dit que no te intenció de negociar amb qui sigui designat President de la Generalitat de Catalunya, a no ser que sigui la cap de llista de la formació més votada. I és clar, aquesta designa no recau en un sol partit sino en la majoria de l’arc parlamentari català i, de ben segur, que la persona escollida no agradarà ni gens ni mica a l’inefable presidente. Però no tindrà mès remei que acatar, ell també, el nomenament democràtic, atès que la victòria aclaparadora del sobiranisme català, reflexada en la majoria absoluta existent ara mateix, s’ha produit amb les seves tramposes regles del joc, emprant les seves cartes marcades i amb les seves garanties. És a dir, incontestable. Res a dir-hi.

Espanya, per la seva banda, inicia un camí incert enfangat per la vilesa i la putrefacció marejant del partit del gobierno. I dic incert perquè és evident que ara, europa -tot i seguir sent un cau de dirigents sense escrúpols ni compassió- no te més remei que castigar la deriva autoritària espanyola i la seva contumaç reiteració en la violació dels drets humans. I si hi afegim que el BCE ja no seguirà subvencionant espanya amb la compra contínua i indiscriminada de milers de milions de deute públic, el futur no es presenta “rojigualdo”, no. Es presenta negre carbó.

La mostra de la decadència d’espanya i de que la època de les vaques intocables i grasses sembla que pot tocar fons la tenim en una situació curiosa que va més enllà de la simple anècdota: Florentino Pérez, l’intocable símbol de la manera de fer espanyola, ha vist com el tribunal constitucional, a instància del govern de la Generalitat legalment constituit, ha anul·lat la indemnització multimilionària pactada vergonyosament amb el gobierno del pp pel magatzem de gas Castor (de fet, no ens hauria de sorprendre la notícia i potser algú del gobierno hauria de sortir a donar explicacions al respecte). I, per més “inri”, el Barça ha passat per damunt del Real Madrid i l’ha guanyat clarament en el seu propi camp. Amb aquests putes catalans, on anirem a parar?

Bones festes a tots!

Per Ferran Moreno Castillon, “Ferru“