Eivissa a la Sexta, el nou mite del luxe, la decadència i l’amoralitat; per David Ventura

@D.V./ El reportatge que va emetre ahir la Sexta -‘Ibiza. La isla del tesoro’- ha generat certa indignació. Un amic, en Hamed Enoichi, ho resumia d’aquesta manera: “Cuando escuché que en Ibiza se roza el pleno empleo, estuve a punto de tirar la tele por la ventana”. També, a twitter han abundat els comentaris de que el reportatge oferia una imatge tendenciosa d’Eivissa, com si fos una mena de parc temàtic per a megarrics, un lobódrom exclusiu per gent amb la visa or. Un refugi de vici on el plutócrates es gasten els diners que han guanyat amb aquesta estafa anomenada crisi, mentre veuen com el món s’enfonsa com quan Neró contemplava l’incendi de Roma.

Tampoc hi ha de què exclamar-se. ‘La isla del tesoro’ -que, per cert, és un reportatge vell, ja es va veure per Antena 3 el passat octubre- es va emetre dins un programa que es diu Equipo de Investigación i només demostra una cosa: el periodisme a Espanya està fet un autèntic fàstic. Amb honorables excepcions, el periodisme televisiu en aquest país és lamentable. A ‘La isla del tesoro’ no hi ha ni investigació ni periodisme, sinó una mena de publireportatge molt pobre i trampós. Però, insisteixo, no hi ha motius per escandalitzar-se.

Honestament, si s’hagués fet un reportatge sobre l’autèntica realitat d’Eivissa -atur d’un 25%, sanitat pública sense recursos, llistes d’espera de dos anys per trobar plaça a una residència pública, deficient aplicació de la Llei de Dependència, zero recursos per a les persones amb malalties mentals, etc…- tot això, a qui li interessa fora d’Eivissa? A la Península, si a algú li parlen d’Eivissa, no vol veure pacients acumulant-se als passadissos d’urgències de Can Misses, vol veure putarrangues, famosos, djs, culs i deliciosa decadència en plan Imperi Romà. Per veure misèries i desgràcies ja estan els telediaris i la realitat quotidiana.

Mal que ens pesi, aquest reportatge transmet una gran veritat: en temps de crisi, Eivissa com a destí turístic ha realitzat una transformació brillant. Amb la destrucció de l’Estat del Benestar, el cop d’Estat financer i la instauració d’un sistema econòmic basat en el filibusterisme i el capitalisme de casino, el futur ja no està en el turisme familiar. Europa està destruint la classe mitja. La classe mitja ja no cotitza. Les famílies no tenen sous i, o es queden a casa, o viatgen a llocs barats. Els únics a qui les coses lis funcionen són als ultrarrics. Tots els estudis ho diuen: amb aquesta crisi, els rics són més rics.

Per tant, apostar pel turisme d’ultraluxe és una opció raonable. No m’agrada, però l’entenc. I tothom qui hagi tingut tracte amb els rics sap que acostumen a ser maleducats, desagradables, horteres i tenen mal gust. Sí, son insofribles, però tenen molts sous i estan disposats a gastar-se’ls aquí, en aquest nou paradís de luxe.