Estimat Manel,
Jo solia visitar en Villangómez quan venia a Eivissa de vacacions, els anys que vaig treballar (i estudiar una mica) a Barcelona; parlàvem de literatura, tant de poesia com de teatre, i la relació va durar un parell d’anys (un parell pagès: quatre o cinc); també li feia de corresponsal del que es coïa en el món del teatre barcelonès: estrenes, actors i autors de moda…; en Villangómez era un gran aficionat al teatre, i cada vegada que visitava Barcelona no perdia l’oportunitat d’anar-hi; era un tema que l’apassionava. Crec que en Villangómez no va pensar mai seriosament a fer carrera literària en el teatre. Però es nota l’extraordinari amor que sentia per aquest art en l’atenció que va posar en les versions de ‘S’assemblea de ses dones’, ‘El somni d’una nit de Sant Joan’ o la infantil ‘Es gat amb botes’, així com en els textos propis que ens va deixar.
També parlàvem de poesia, dels autors d’enllà i d’aquí. La primera o segona vegada que el vaig anar a visitar, una mica per veure per on sortia, li vaig deixar caure una opinió d’aquelles que no admeten les mitges tintes. La cosa va anar així: –Què en trobau, Marià, del que escriu en Toni Roca; jo pens que és un poeta que, si a Eivissa no n’hi hagués un com ell, l’hauríem d’inventar… En Villangómez va reflexionar, va somriure, i, finalment, hi va estar d’acord. I això que l’obra i d’en Villangómez i la d’en Roca no pareixen sortides de la mateixa illa.
Sempre s’ha descrit en Villangómez com un tipus adust i una mica massa seriós, però s’ha recalcat molt menys l’esperit curiós i el caràcter obert, experimental fins i tot en un cert sentit, que jo vaig trobar que tenia el poeta.
