Ferran Nogués / És una freda tarda de desembre. Ideal per a entrar en un bar i poder parlar amb un jove talent que forma part d’aquest grup de músics de jazz que estan sortint de l’illa d’Eivissa i que tenen prou nivell i potencial com per a arribar allà on vulguin. Alguns, com en Pere Navarro o en Joan Carles Marí, ja ho estan demostrant. Però n’Omar Alcaide no té pressa. Amb una maduresa sorprenent en un al·lot de disset anys, sap el camí que vol seguir però vol fer les coses bé. Amant del jazz i sempre amb una visió musical molt oberta, la nostra entrevista deriva, com era inevitable, en una conversa de jazz que podria haver durat hores. Però comencem pel principi:
Explicam els teus inicis en el món de la música. Tens una família musical, no?
– Sí, el meu pare toca guitarra, la meua mare toca el baix i li agrada molt la música. A casa des de petit sempre hi ha hagut instruments (tambors, pianos, instruments de vent…) i música tot el dia. Jo vaig començar a fer classes de piano clàssic quan tenia cinc anys. Vaig estar durant sis o set anys fent piano clàssic. Classes particulars. Quan tenia vuit anys em van regalar una guitarra i vaig anar aprenent coses mitjançant el meu pare o investigant per Youtube. Seguia fent piano però em vaig començar a interessar més per la guitarra. Ara farà uns tres anys que vaig conèixer en Norberto [Rodríguez], que és el meu professor de guitarra, i a partir d’aquell moment vaig fer un gran salt de nivell.
Som una persona que des que s’aixeca fins que se’n va a dormir sempre té coses de música al cap»
Vas deixar el piano?
A més del clàssic, vaig fer dos anys més amb en Victor Gresely: improvisació de piano, blues, i jazz. Això també em va ajudar amb l’harmonia a l’hora de començar a tocar jazz amb guitarra. Segueixo tocant piano. També el toco per a compondre, sobretot per a harmonitzar, més que amb la guitarra.
Encara estàs estudiant?
– Estic fent segon de batxiller.
Com compagines els estudis amb la música?
– És complicat. Per exemple, el 2 de novembre vam anar amb en Pere i el meu quartet a tocar a Mallorca. Tenia un parell d’examens just aquells dies i els he hagut de recuperar… és difícil, la veritat. Especialment a segon de batxiller.
L’any passat, amb 16 anys, vas guanyar el I Concurs de Música Vila Jove amb l’Omar Alcaide Quartet, és a dir, amb jazz.
– Sí, no pensava que guanyàs una proposta jazzística. Hi havia rap, grups que feien versions, i jo era conscient del nivell que tenc i de com ho havíem preparat, amb temes originals i tot, però no com per a guanyar amb una proposta de jazz que és un gènere musical més minoritari. A partir d’això vaig començar a sortir als diaris i a fer entrevistes. El premi va ser gravar una maqueta: ho vam fer al gener d’aquest any amb n’Omar Gisbert i van ser quatre temes que són el que normalment utilitzo de presentació quan vaig a tocar. A més de la maqueta també vaig gravar un videoclip que el vam presentar al Festival de Jazz d’Eivissa amb en Pere a la trompeta, n’Omar Guzman al piano, i n’Andreas Fernandez a la bateria. Va estar molt bé.
Has notat un canvi després de guanyar el Vila Jove, en el sentit de més bolos i tal, o no ho has notat molt?
– La veritat és que no he notat massa canvi però sí que ha servit per a donar-me a conèixer. Musicalment no ha suposat un gran canvi. Hi ha altres coses que han suposat un canvi més gran.
Quines coses?
– Experiències d’anar a tocar a fora, per exemple. Vaig anar a tocar a Lleida amb el quartet. Presentar la meva proposat fora d’aquí ja és… perquè aquí toques però la gent ja sap més o menys el que fas. Al febrer me’n vaig a Madrid a presentar el meu projecte amb músics d’allí.
Aquesta maqueta amb n’Omar la vas gravar a Magrana?
– Sí, hi vam estar tres dies.
Tens intenció de gravar alguna cosa més? Un disc?
– Jo sempre he tingut aquesta mania de no gravar disc fins que no tingui un producte del que n’estigui del tot convençut. Sé que arribarà aquest moment i gravarem però per ara no tinc pressa. Sí que estam mirant amb en Pere de fer alguna cosa de cara a l’any que ve.
També has fet la banda sonora de la pel·lícula «Ido Mata’ls«. Explica’m com va sorgir i com va anar l’experiència.
– Bé, el meu tiu va ser actor dels dos curts de «Idò Mata’ls» i em va cridar en Javi [Riera] que també va gravar el videoclip, i entre els dos em van animar a fer una banda sonora tipus country, swing… i em va agafar una mica per sorpresa. Vaig gravar guitarres i baixos, i també hi havia en Danilo [Martínez] a la bateria (ell també és actor dels curts). L’experiència va estar molt bé. Llavò ho vam presentar a Can Ventosa i va ser molt divertit.
Se surt un poc dels que normalment fas, no?
– Sí, totalment, però sempre està bé obrir la visió musical. Sempre n’aprens alguna cosa.
Parla’m una mica de composició. Quan vas començar a fer temes propis?
– Jo som una persona que des que s’aixeca fins que se’n va a dormir sempre té coses de música al cap. Puc tenir una frase, una melodia de jazz, tot el dia harmonitzant dins del meu cap… i sempre he tingut idees de compondre alguna cosa però fins que no vaig saber bé el que era l’harmonia i com funcionava, no componia de veritat. Gravava alguna idea… Vaig començar just abans del concurs Vila Jove. Un parell de mesos abans. A l’hora de compondre, fins que no em surt alguna cosa que em convenç 100% puc estar tot el dia donant-hi voltes.
Quan dius que no et convenç al 100%, és en el sentit que no t’agrada o que et sona a alguna altra cosa? T’ho pregunto perquè jo a l’hora de compondre descarto moltes idees perquè sempre em sonen a altres coses.
– Sí, totalment. Bé, sempre tenim moltes influències. Jo,per exemple, del meu profe. A vegades estic component alguna cosa i dic «Ah, però si això sona a… vaig a canviar-ho». Quan vull compondre un tema tinc una idea en el cap i fins que no sona bé… és com els pintors que tenen una visió, una imatge.
I graves idees amb la guitarra o escrius amb algun software…?
– A vegades gravo amb el Garage Band del Mac, en plan cutre, per a tenir la idea. Em passo tot el dia al bus (vaig a l’institut a Sant Antoni) i si tinc una idea, com que sé que als cinc minuts l’hauré oblidat, trec el mòbil i la gravo amb la veu: «Ta-ra-ra, ta-ta…», hahaha! Llavò quan arrib a casa és «Ah, però si també tenia aquesta altra idea, i aquesta…!» Hahaha.
L’altre dia entrevistava en David Serra de Projecte Mut i m’explicava que ell i en Joan Barbé s’envien constantment idees de veu i en tenen els mòbils plens.
– Sí, sí, tenim molta sort de tenir tots aquests avenços tecnològics i poder fer això, perquè abans era impensable.
Parla’m una mica del teu equipament: guitarres, amplis…
– Tinc la meva guitarra principal que me la vaig comprar ja fa dos anys i mig, quan vaig començar a fer classes amb en Norberto. És una D’Agnelico, les fan a Nova York, un model de gama alta. D’amplificador utilitzo un Fender Deluxe Reverb que per mi és l’ampli ideal per a tot: so gord per a tocar jazz, però també rock & roll, blues… No m’agrada utilitzar la reverb dels amplis, és una mania que tinc, i per això utilitzo un pedal de reverb. Tinc un wah-wah, un pedal de volum més que res per a expressió, i un overdrive. Però som de so de guitarra. M’agrada un so que no distorsioni molt però que tengui el seu cos. Que tengui aquell sustain, per dir-ho així, però que no desgarri massa.
M’agradaria saber la teva opinió sobre un article que va escriure fa poc en Cristian Roig al seu blog, que es deia “¿Dónde tocar?”, i que va ser bastant comentat a les xarxes socials perquè parlava del panorama musical d’Eivissa. Es queixava dels locals que han anat tancant, de les creixents restriccions, del tracte desigual que reben els beach clubs i els petits bars…
– Aquest tema és… primer, la diferència de beach club a locals de poble és abismal. El nivell de musicalitat, per dir-ho així, que té el públic que ve sobretot a l’estiu, és… sobretot el d’edat jove (els vells anglesos són meravellosos). Jo he tocat a beach clubs aquest estiu amb el meu producte i… és que aquí a Eivissa és molt diferent que a d’altres bandes. A Eivissa si tens un bon producte, una bona publicitat i saps vendre-ho, pots guanyar-te molts llocs que la gent no té visualitzats. Però si el teu producte no està treballat, i això els passa a molts grups d’aquesta illa, que no tenen un producte musicalment bo, no es pot pretendre… Hi ha de tot: hi ha bars de poble on veus un nivell que flipes, i beach clubs que tenen gent allí guanyant un pastón i estan tocant tres botonets.
També hi ha el tema que als beach clubs se’ls perdona tot en qüestió d’horaris i decibels.
– Sí, totalment. A mi moltes vegades m’han fet deixar de tocar perquè ja eren les dotze, per exemple al Chet’s, a Santa Eulària, on hi havia molts problemes amb la policia. I una vegada vaig tocar al bar Alegría de Cala Jondal que al costat té aquell mega… el Blue Marlin. Estava tocant amb Musicaires Swing Band, eren les 11:58h i apareixen dos armaris, seguratas del Blue Marlin, i ens diuen: «No podéis tocar más«. Qui sou valtros per dir-nos que no podem tocar? Estau allí amb la vostra música a volum mil… El tema és que Blue Marlin ha d’aturar música a les dotze perquè en el lloc on està, si no ho fan saben que s’ho mengen. I ells, perquè els convé, han de tenir tot als voltants en silenci, i ens van enviar dos seguratas a dir «Eh, ya está«. Flipa.
Explica’m una mica quins projectes tens entre mans, a més del teu quartet.
– Aquí a Eivissa estic amb Musicaires Swing Band que fa dos anys del nostre primer bolo al Canyes & Roll, i també estic amb na Mimi Barber, que és aquesta cantant de La Voz. Hem fet molts de bolos, he anat a Lleida amb ella, i per Cap d’Any anirem a Algèria a tocar.
…?
– Sí, sí, a una festa privada que ha aconseguit ella. De cara a l’any que ve estam mirant de gravar el seu primer àlbum. És possible que l’hagi de produir i compondre musicalment junt amb n’Omar Guzman (el pianista cubà), i a partir d’allí estam mirant de fer una bona gira. Amb ella el treball és genial, he tocat tot l’estiu amb ella, hem estat a Cova Santa, a Heart Ibiza. També vaig tocant amb la gent d’aquí.. ara estic amb aquest col·lectiu, For The Freshly People, que ha fet en Pere. Aquesta és una idea interessant perquè hi ha molta gent (és el meu cas i també el d’en Pere) que s’ajunta per a fer bolos selectius, no com a grup sinó per a tocar aquell dia.
Sé que ets fan de Joshua Redman…
– Hahaha!
Comenta’m algun disc que t’hagi cridat l’atenció o t’hagi sorprès últimament.
– Ara venia en el bus escoltant un dels primers àlbums de Brad Mehldau, que és un dels meus pianistes preferits, amb en Larry Grenadier que és un contrabaixista també molt bo, i en Jordi Rossy que és el bateria espanyol de jazz per excel·lència, reconegut per tot el món. El disc és brutal, es diu «The Art of the Trio Volume One«, molt, molt bo. D’en Joshua Redman te’ls podria recomanar tots però si m’he de quedar amb un seria el disc «Elastic«, amb un israelià [Sam Yahel] que és una passada: l’altre dia vaig veure un directe seu, toca Hammond, fa els baixos amb els peus i toca sintetitzadors… el disc, «Elastic» és d’una altra galàxia. I per últim… Robert Glasper, que junt amb en Brad Mehldau són els meus pianistes preferits. I no solc escoltar guitarristes.
Perquè no et vols deixar influir massa per altres guitarristes o per…?
– No, perquè no m’acaben de fer… Hi ha guitarristes de jazz que m’encanten: John Scofield des de sempre, i Pat Metheny, Jim Hall…
– Les melodies més polides que he sentit mai. Wes Montgomery, totalment. Però no som molt de guitarristes, som més de vents i de pianos. Tendré dos o tres discos de guitarristes dins del mòbil, tot els altres són vent, piano, bateristes… Estic més influenciat per això que per guitarristes.
També ets fan de Joey DeFrancesco, no?
– Uff, vaja altre!
A mi m’agrada molt un directe [«Tokyo Live«], el deus conèixer, que va fer amb John McLaughlin i Dennis Chambers.
– Brutal, hi ha un vídeo a Youtube… No sé si sabies que en Joey DeFrancesco va començar a girar amb Miles Davis quan tenia disset anys.
!
– Sí, va estar dos anys amb Miles Davis. Hi ha un vídeo d’un dels seus primers concerts en què fa un solo amb keytar…
Devia ser un pipiolo.
– Un xaval, imagina’t, com si jo ara me’n vaig de tour amb en Miles Davis… A l’última època de Miles Davis: fusion-rock & roll…!
M’encanta aquella època seua, el vaig veure en directe a Barcelona a l’última gira. Era el Festival de Jazz i tocava un dia Miles Davis i l’endemà Pat Metheny!
– Uau…!
