Des de temps inmemorials, bons artesans han sabut triar sa fusta des pins pitiüsos per fer‐ne llaüts. I una vegada triada, l’han treballat de tal manera que han aconseguit una closca que pot surar a la mar. I amb un màstil i veles, navegaven des d’abans que sortís es sol per anar a pescar, o anar a comerciar, a comunicar o a defendre. Mestres d’aixa. Artistes millor dit, apart d’artesans.
En molts de llibres i en moltes persones, perviuen es llocs de ses illes on es construien aquestos barcos. I per jo, són joies, semblants as cordons i anells de ses emprendades que llueixen ses pageses o es picarols que fan botar es pagesos. No són d’or, són de fusta, però són equivalents, és a dir, que per jo, valen igual, perque no tenen preu.
A ses illes, la mar sempre ha set es lloc essencial de progrés, abans de tenir avions. I es barcos de fusta, abans de tenir barcos d’acer, són s’arrel d’aquest progrés, que inclou comunicació, comerç, defensa i aliment.
A vegades es diu que “feta sa llei, feta sa trampa”. Però no sempre és així. Perque avui en dia, i des de es Reial Decret 2287 / 1998, es llaüts de pesca tradicionals tenen mal viure. Aquest decret, dictat des de Madrid per tots es casos generals, determina obligacions que són una barbaritat per a barcos pesquers històrics de tota Espanya, i es llaüts en són una víctima. És un Reial Decret, numerat 1048 de 2003. I ses solucions no ajuden ni poc ni molt ni mica a mantenir es llaüts que s’han fet vells per seguir pescant. Sa solució general és desballestar‐los o enfonsar‐los. I ses excepcions són treure’ls de s’aigua per decoració de jardins (assegurant que no tornaran a navegar) o donar‐los a una entitat sense ànim de lucre que no el podrà mai vendre, i assegurant que es llaüt no podrà estar dins sa llista 4a ni 7a. Això vol dir, en resum, que es llaüts podran sobreviure si hi ha qui és capaç de mantenir‐los fent virgueries, i posant segurament sous d’ on no hi pot haver benefici…
Però jurídicament, un Reial Decret està per baix d’una Llei. És a dir, que sa Llei mana més que es Reial Decret, i anula ses previsions que hi puguin anar en contra. I aquí entra sa Llei de Patrimoni Històric estatal, Llei 16 de l’any 1985, que des de talment es principi diu:
El Patrimonio Histórico Español es el principal testigo de la contribución histórica de los españoles a la civilización universal y de su capacidad creativa contemporánea. La protección y el enriquecimiento de los bienes que lo integran constituyen obligaciones fundamentales que vinculan a todos los poderes públicos, según el mandato que a los mismo dirige el artículo 46 de la norma constitucional.
I per si no fós aprou, sa Llei de Patrimoni de Balears, Llei 12 de 1998, a s’article 69, punt 2, resa que: Són béns mobles de caràcter historicoindustrial els vehicles, les màquines, els instruments i les peces d’enginyeria que hagin perdut el seu sentit pràctic i restin sense utilitzar‐se.
Tot això tenc per dir‐vos perque conec un bon parell de llaüts que no poden navegar. I a s’ombra de garrovers segueixen enyorant s’aigua salada i algú que clami al cel (o allí on es fan ses Lleis) per poder tornar a la mar.
Perque a ses illes hi ha pins que volen navegar.
Per Pep Toni Roig Roselló, arquitecte.
