@Noudiari/ Blas de Otero (Bilbao, 1916 – Madrid, 1979) es converteix en l’escriptor del mes de març a la Biblioteca Municipal d’Eivissa.
Donat que el mes de març es dedica a la poesia i aprofitant que el proper dia 15 és el centenari del seu naixement, la Biblioteca Municipal aprofita per fer una exposició de la seva obra a més de donar a conèixer la relació que Blas de Otero va tenir amb els escriptors de ses Illes especialment la seva relació amb Marià Villangómez que el menciona a les seues memòries Llocs viscuts.
L’obra de Blas de Otero, que parteix de l’angoixa metafísica per desembocar en el social i testimonial, és una de les més importants de la lírica de postguerra. Educat amb els jesuïtes, estudià Dret a Valladolid i Filosofia i Lletres (que va abandonar) a Madrid. En 1951, arran d’un viatge a París, va ingressar en el Partit Comunista. Va viure durant temporades a França, Rússia, Xina i Cuba. En els seus començaments va estar molt influenciat per San Juan de la Cruz, fray Luis de León i santa Teresa de Jesús. Per això, els seus primers poemaris van posar de manifest les seues inquietuds religioses. En Cántico espiritual (1942), es fa palesa la influència dels místics espanyols, però en Ángel fieramente humano (1950) va predominar el conflicte metafísic. A partir de Redoble de conciencia (1951) va reflectir l’horror provocat pels conflictes bèl·lics esdevinguts a Espanya i Europa. Posteriorment va aparèixer Ancia (1958) que és potser la millor part de la seua obra. Però va ser Pido la paz y la palabra (1955) el llibre que va assenyalar més clarament un canvi de rumb en la seua lírica, que a partir d’aquest moment va posar en segon pla el seu escepticisme existencial per proclamar una nova fe en la solidaritat humana i afirmar la necessitat de l’esperança salvadora. En castellano (1960) va ser una prolongació d’aquesta preocupació social.
Blas de Otero es va dirigir a la totalitat de les gents amb llibres com Con la inmensa mayoría (1961) i Hacia la inmensa mayoría (1962). La veu aspra i agitada de l’autor, va continuar pronunciant-se en Esto no es un libro (1963), Que trata de España (1964), Mientras (1970) i Poesía con nombres (1977). Va abordar també la prosa autobiogràfica en Historias fingidas y verdaderas (1970). L’any 1997 es va publicar Mediabiografía una antologia temàtica en la qual es reunien els seus poemes de contingut biogràfic.
Amb Marià Villangómez
Blas de Otero i Marià Villangómez es varen conèixer i tractar durant les jornades literàries de Formentor.
Villangómez escriu a Llocs viscuts: …Durant la primavera de 1959 hi va haver un agradable esdeveniment, la reunió de poetes de tot Espanya a Formentor. La va organitzar Camilo José Cela, que ja el dia 24 de febrer d’aquell any m’escrivia: «En Formentor, a orillas del Mediterráneo y en el paisaje que tanto amó el poeta Costa y Llobera, he organizado, de acuerdo con el dueño del hotel y sin carácter oficial ni oficioso de ninguna clase, una reunión que denomino “Las conversaciones poéticas”. Tendrán lugar del 18 al 25 de mayo y me gustaría mucho contar con su presencia»… «Al moll de Palma em rebia, enviat pels organitzadors, un jove en bicicleta. Era Miquel Bauçà, que em va acompanyar a un cafè on hi havia d’altres participats en les Converses…Des del cafè partírem un grup, en auto, cap a la península famosa. Érem Carles Riba, Blai Bonet, un biòleg mallorquí, Blas de Otero i jo. Em va tocar estar amb el poeta de llengua castellana en una de les habitacions dobles, però ens tractàrem poc, perquè ell anava a dormir i es llevava molt tard i jo ho feia al revés…Va arribar el matí final i llavors, mentre preparàvem les maletes a l’habitació, sí que vàrem parlar una bona estona en Blas de Otero i jo… »
