Aquest llibre té un títol enganyer, perquè només fa referència a Mallorca quan, en realitat, explica experiències viatgeres també a Eivissa i a Menorca, per aquest ordre. Està estructurat en quatre parts: les dues primeres fan referència a Mallorca, la tercera a Eivissa (dividida en Vila, Santa Eulària, la necròpolis des puig des Molins i ses Salines) i la quarta a Menorca.
N’hi ha una molt bona edició en català (ben traduïda, molt ben documentada), si us crida l’atenció aquesta ressenya que en faig, que va autoeditar-se l’investigador mallorquí Jaume Boada l’any 2014 i que és relativament fàcil de trobar al mercat. Boada també és autor d’una versió catalana de The Fortunate Isles de Mary Stuart Boyd, del qual ja hem parlat en aquesta secció.
També tenim notícia, per l’arquitecte i investigador Joan Prats Bonet, d’una edició en castellà que va fer-ne el professor d’idiomes de l’Institut Balear i de l’Escola de Comerç de Palma (a més d’intèrpret de Sanitat del port d’Eivissa) Miquel Oliver Amorós.
L’autora del llibre, com podeu imaginar, era de casa bona; era, en realitat molt rica. A l’inici del segle XX no era habitual que una dona viatjàs pel món i pogués deixar descrites, per la paraula i la imatge, les seues experiències
Va parlar col·lateralment d’aquest tema de les dones viatgeres, fa uns mesos, però no específicament d’aquesta autora, l’escriptora Helena Alvarado en una conferència del cicle Escriviure, que tan bé organitza cada any a la biblioteca de Santa Eulària des Riu la filòloga Maria Guasch. S’hi referia com les antipenèlopes, és a dir, dones que, en comptes d’estar esperant (així com Penèlope va esperar anys i anys la tornada del seu home, Ulisses, que no acabava d’arribar…) aquestes dones viatgeres s’embarcaven a l’aventura i descrivien amb textos i imatges aquestos viatges
L’autora d’Amb una càmera a Mallorca, Margaret d’Este Moss King, va néixer l’any 1876, a la vil·la d’Este, una gran residència privada situada a la vora del llac Como, al nord d’Itàlia, que avui en dia encara és un lloc, diríem, d’alt standing.
Va escriure dos llibres més amb títol semblant: A través de Còrsega amb una càmera i A les Canàries amb una càmera. Va ser una dona amb idees avançades. Tan moderna de pensament era (i això va ser un fet que va sortir a la premsa de l’època i va ser molt comentat) que en morir, l’any 1930, relativament jove, va disposar al seu testament que llegava una generosa dotació econòmica de per vida al seu home (un militar d’alta graduació, cosí seu), a la segona dona, si es tornava a casar i així mateix s’havia de procedir amb una assignació per a cada un dels eventuals fills que pogués haver-hi en aquest segon matrimoni del seu vildo.
I qui és la fotògrafa que l’acompanya als seus viatges i deixa constància gràfica de la ruta? Darrere el pseudònim de Mrs. R. M. King s’amaga la seua pròpia mare, Elisabeth Augusta Egerton, que adoptà les inicials i el llinatge del seu difunt marit i mare de Margaret, Robert Moss King. La mare, Elisabeth, amb més de seixanta anys, acompanyava la filla i va ser l’autora de totes les fotos d’aquestos llibres.
La part dedicada a Eivissa ocupa de la pàgina 121 a la 141 de l’original publicat per Putnam a Londres l’any 1907 i hi ha 10 fotografies magnífiques d’aquesta illa.
Varen arribar a Vila la primavera de 1906 i varen tenir una mala entrada, ja que el vapor Isleño, que atracava a Vila tres voltes per setmana des de Palma (si el temps ho permetia) no va poder atracar al port i hagueren de quedar ancorades a mitja milla mar endins i arribaren al moll amb un bot de rems, i plovia fort, escriu. Duien una carta de recomanació per a Sebastià Roig, propietari de la fonda la Marina del port de Vila (que s’anunciava amb tot detall a la Guia del Turista d’Artur Pérez Cabrero i Tur, que aparegué dos anys més tard que el llibre de Margaret d’Este. L’autora parla bé de l’establiment i del propietari.
De la seua estada a Santa Eulària, a la qual dedica bona part de les seues descripcions i dos testimonis gràfics, descriu el següent:
«El paisatge que tenim davant nostre és molt d’estil de Corot» (Jean Baptiste Camille Corot va ser un dels més destacats pintors francesos de paisatges del segle XIX). (…)
«Emmarcat pels troncs retorcits de les oliveres i els garrovers foscos, damunt un promontori devora la mar s’aixeca Santa Eulària, un poble d’aspecte oriental de parets blanques i ombres blavoses, envoltat d’una tanca de figueres de pic».
«A l’edat mitjana, l’església, com la majoria de les de l’illa, constituïa una fortalesa perquè els habitats de la rodalia s’hi refugiassin durant els freqüents atacs dels pirates: dins el porxo hi ha un pou, del qual els que s’hi refugiaven podien pouar aigua».
El peu diu «la vella església fortalesa de Santa Eulària té un porxo amb voltes prou gros per allotjar-hi un parell de centenars de persones»
Sebastià Roig, un avançat en la història del turisme a Eivissa i gran relacions públiques, va posar a disposició de Margaret i sa mare un treballador seu perquè les acompanyàs per l’illa. Segurament és un dels primers guies turístics eivissencs que tenim documentats.
Acabaren l’estada a Eivissa amb una visita a ses Salines, amb una aturada prèvia a la necròpolis des puig des Molins a la sortida i una altra a Sant Jordi. Fixau-vos en el Sant Jordi de l’any 1906…
Ve a dir el peu de foto «La vella església fortificada de Sant Jordi va ser construïda el segle XIV i ha resistit molts d’atacs dels moros»
Margaret d’Este comparà la vista de ses Salines amb una Suïssa càlida, pels múltiples llacs) diu referint-se als estanys, i els munts blancs i descriu el bell i rosat solpost de la zona. Explica el laboriós procés de recollida i embarcament de sal. Quan ella hi anà, n’estava sortint cap a Rússia i cap a Amèrica.
La mateixa nit, a les deu, les cridaren a embarcar de nou a l’Isleño i tornaren cap a Palma. Els quedava encara el viatge a Menorca.
