‘Els nostres deportats’ de Xicu Lluy, un llibre de lectura imprescindible

@David Ventura/ Avui es celebra el 68 aniversari de la rendició d’Alemanya, el 8 de maig de 1945, que posava fi al malson del nazisme. Pocs dies abans, en aquella Europa caòtica, en un escenari en el que milions de civils es movien sense llar i sense rumb per les carreteres, amb presoners alliberats que es creuaven en el seu camí amb exèrcits en desbandada, exèrcits ocupants i guerrillers, en aquest escenari sense llei i on la vida no valia res, el 5 de maig de 1945 les tropes nord-americanes alliberaren el camp de concentració de Mauthausen.

Als soldats de l’onzena divisió del tercer exèrcit dels USA -la majoria d’ells afroamericans- els esperava un espectacle corprenedor: davant els seus atònits ulls tenien als supervivents de l’expressió màxima de l’Horror, homes que duien inscrits en els seus demacrats cossos els anys de captivitat sota el nazisme. Entre els presoners que van rebre a les tropes alliberadores, aquell 5 de maig de 1945, havien dotze pitiusos. No van poder gaudir d’aquest dia inoblidable els eivissencs Joan Bonet Roig i Antoni Rosselló Roig, ni els formenterencs Jaume Colomar Juan, Miquel Costa Yern, Antoni Planells Guasch, Josep Riera Mayans i Jaume Roig Mayans: tots ells van morir a Mauthausen.

La Historia anònima amb noms i cognoms
Si coneixem els seus noms, ni coneixem les seves històries, és gràcies a la feina de Xicu Lluy, el periodista i investigador eivissenc que va dedicar moltíssims esforços a fer perviure el nom de tots els pitiusos que van patir l’univers concentracionari nazi, ja sigui a Mauthausen, a Dachau o a Buchenwald. L’any 1995 va publicar la clàssica monografia ‘Eivissencs i formenterencs als camps nazis’ i enguany s’ha publicat, a títol pòstum ‘Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis’ (Ed. Documenta Balear).

‘Els nostres deportats’ és un llibre plenament recomanable, i per molts motius. En primer lloc, perque ens acosta un dels esdeveniments cabdals del segle XX i, alhora, ens demostra que ni els eivissencs ni els formenterers van viure a marge. Tot i la insularitat, el llarg braç de la Història va colpejar a tothom i amb alguns ho va fer amb especial cruesa. Per tant, l’horror nazi no és una històira “dels demés”, no és un assumpte exclusivament alemany i jueu, sinó que va implicar -i implica- a tothom.

En segon lloc, per la magnífica feina que en Xicu Lluy realitza en aquest treball d’investigació. Durant anys, la recerca de les veus de l’Holocaust va ser un dels seus motors vitals, i no va parar fins poder accedir a tota la documentació, fins que no va poder parlar personalment amb tots els supervivents que quedaven dels camps de concentració amb qui va compartir llargues converses de qui va consultar les cartes i els documents personals. El fruit és evident: una llista completa -amb noms i cognoms- de totes les persones d’Eivissa, Formentera, Mallorca i Menorca que van passar pels camps de concentració, les circumstàncies de la seva mort -quan i a quin camp d’extermini- i la sort dels qui van sobreviure. Uns fruits que són la conseqüència directa de la meticulositat i el rigor de la investigació.

L’Horror en primera persona
I, en tercer lloc, perquè ‘Els nostres deportats’ és un llibre fàcil de llegir, apassionant, colpidor, ple de vida (i de mort) i on, gràcies a entrevistes i cartes personals, podem escoltar en primera persona els testimonis de l’Horror. Així, per exemple, trobem la darrera carta que va enviar un presoner menorquí abans de ser deportat, la darrera carta que va escriure a la seva dona abans de morir:

“La cosa s’ha posat lletja per aquí i la veritat és que cada dia em resulta més difícil aquesta situació. Rosa, t’estranyo molt i no sé si podré aguantar molt més”

O aquest esfereïdor testimoni de l’eivissenc Bartomeu Marí Escandell:

“Jo he vist morir presos penjats, afusellats i a trets des de les garites dels sentinelles. La primera execució a la forca que vaig contemplar va ser la d’un detingut polonès. El condemnaren, segons digueren, per haver tingut relacions amb una dona alemanya. I molts presoners es treien la vida als filferros electrificats, se suïcidaven o bé eren llançats pels mateixos nazis. Quedaven rostits. Hi havia gent que es trobava en una situació tan dolenta que ho preferia. Recordo el cas d’un noi de Tarragona que passava tanta gana que un bon dia, devers les dues de la tarda, va dir-me: ‘Ja no aguanto més’. Quan va superar la línia dels guardes, el mataren a trets”.

Llegint aquest volum he pensat en moltes ocasions amb en Xicu Lluy, que en vida sempre va ser una persona optimista i amb un insubornable sentit de l’humor. Com li devien afectar tantes històries d’horror, tants relats sobre la maldat infinita de l’ésser humà?

‘Els nostres deportats’ és un llibre imprescindible i és, a més, el darrer treball que ens va deixar aquest investigador extraordinari que va ser en Xicu Lluy. Tot i que ja fa setmanes que es pot trobar a les llibreries, la seva presentació oficial és aquest dimarts al Club Diario, i l’acte comptarà amb la presència de Joan Serra, director del Diario de Ibiza, José Miguel L. Romero, periodista, i Lluís Ruiz, del Fòrum per la Memòria.