En David no ha fet res, només ha vist com en Daniel donava una empenta a en Joel. En Marc no ha fet res, només ha tirat a terra la jaqueta d’en Joel. Na Rosa no ha fet res, només ha rigut quan ha vist que en Marc li tirava la jaqueta a terra. L’Anna no ha fet res, només ha demanat a en Joel que es canviï de taula a l’hora de menjador. L’Aitor no ha fet res, però ell s’ocupa de mantenir l’ordre a la pista de futbol i en Joel juga fatal, així que l’ha fet fora del partit. En Josep, l’Ahmed i l’Alba no han fet res, només han aplaudit quan en Joel ha marxat plorant. Na Marga no ha fet res, només li va semblar divertit dir-li “Plorel” en comptes de Joel i ara tothom li diu així. L’Estela no ha fet res, només li ha amagat l’estoig de colors a l’hora de plàstica. N’Alberto, en Mateu i la Paula no han fet res, només li han dit que no volen fer amb ell el treball de recerca perquè “sempre estàs plorant, Plorel”. Na Clàudia no ha fet res, només s’ha tapat el nas quan en Joel se li ha assegut a la vora. En Martí no ha fet res, només ha dit “idiota” a la Julia quan ha vist que compartia els seus colors amb en Joel.
En Joel intenta explicar a la mare i a la tutora el que li passa però no troba les paraules. Quan diu que li van donar una empenta, li pregunten si està segur que ell no va empènyer primer; quan explica com li van tirar la jaqueta a terra, li responen que això és una broma i que no n’hi ha per tant; quan balboteja que no el deixen jugar a futbol, li diuen que d’això s’ha de queixar a les mestres que vigilen el pati.
La mare d’en Joel, malgrat tot, es queda una mica preocupada i decideix parlar amb un dels pares amb qui de vegades coincideix al gimnàs. Li demana pel seu fill, en David, i li pregunta si el nen no haurà vist per casualitat si algú molesta en Joel a l’escola. El pare d’en David parla amb el seu fill tan bon punt arriba a casa. En David ho té clar: en Joel és un ploramiques que sempre troba un motiu per estar ofès. “I jo mai li he fet res, papa. Mai”.
En David no ha fet res, només ha vigilat que no vingués cap mestra mentre en Daniel, en Marc i na Rosa acorralaven en Joel al lavabo per deixar-li clar que els assumptes de la classe els han d’arreglar a la classe i que ni la mestra ni els pares hi tenen res a dir. A ningú li passa res per beure una mica d’aigua del vàter.
En Joel comença a faltar a classe. Quan no té mal de cap, té mal de panxa. Els seus pares insisteixen a saber què li passa. “Res”, respon sempre. Un matí, però, arriba al límit. La seva mare l’està obligant a vestir-se per anar a l’escola i en Joel comença a donar cops de peu a la paret mentre crida que prefereix morir-se abans que tornar al col·legi.
Uns dies després, els companys reben la notícia: en Joel ja no tornarà més al centre. Els seus pares han decidit canviar-lo d’escola. Tots queden ben sorpresos. Com pot ser que marxi així, de sobte? Com pot tenir tan poca consideració envers uns companys de classe que mai li han fet res?
quina trista realitat has explicat… tots els nostres fills son uns angelets, tots! pero si els nostres fills son tan bons, tan amables, tan educats, com es que hi ha mes d un 10% de nens que pateixen bullying? ai, hem de mirar als nostres boixos, animar-los a que siguin valents i s enfrontin als acossadors, i si el nostre fill es el que molesta, insulta, humilia, pega, buscar-li ajuda professional
pues si, chapó tu relato, y muy acertado el comentario al respecto de Caty, podemos estar seguros de que nuestros hijos no han actuado a veces como acosadores? o que lo han consentido y le han reído las gracias al acosador?