De Soldat: Estimat Manel Marí, com que s’ha declarat l’any 2013 com a Any Villangómez, per commemorar el seu centenari hem pensat en recollir les impressions dels escriptors que vareu tenir la sort de tractar amb ell o que fins i tot us en considerau alumnes. El record que tenc d’ell és el d’un senyor corpulent, solemne, hieràtic i amb certa semblança aristocràtica que esmorzava i llegia la premsa tots els matins a la desapareguda cafeteria Bo i Bé, tot i el soroll que havia d’aguantar dels que fèiem salera a Santa Maria per millorar la nostra destresa al billar.
Per aquells temps, més o menys quan Cobi i Curro eren omnipresents i Paco Buyo ens feia els exàmens finals més amens des de Tenerife, tu solies arribar tot entusiasmat a l’hora del cafè i ens explicaves les lliçons magistrals de mètrica que t’acabava d’impartir el mestre Villangómez. Ara que ja han passat més de vint i alguns anys, et puc reconèixer sense remordiments que prestava més atenció a contar els triomfs que queien al tapet. Però ara tenc ganes d’escoltar aquelles lliçons del senyor que em va mirar espantat, abandonant la vista del seu inseparable diari, un dia al demanar-li foc. Supòs que no estava avesat a que cap jovençà interrompés aquell silenci senyorial. Salut!
Resposta de Manel Marí
Estimat Soldat, ja han passat anys i els dos hem criat panxa. Mai no vaig veure en Villangómez al Bo i Bé, però sí que me’n parlava amb una barreja de nostàlgia i de rancúnia. En aquells temps, els dos bars que tancaven el tram del carrer General Pereyra i Morante, on vivien el mestre i el seu germà Aleixandre, el Bo i Bé i El Falucho, rivalitzaven en la potència dels seus aires condicionats, que juntament amb els de la Milán, serien els més bèsties de tot Vila.
En concret, el del Bo i Bé seria el responsable d’alguna de les seues afeccions. Diràs que més l’edat, potser? Potser sí. Trob que no va tornar al Bo i Bé, però t’assegur que si te l’haguessis trobat potser hauria estat ell qui et demanàs foc a tu. Per escalfar-se.
Jo era més d’El Falucho’, i solia ser allà, abans de pujar a casa del poeta, on destriava els poemes que havia de mostrar-li. Molts van restar amagats per sempre en detectar una mala accentuació en un vers d’un sonet, o el que hauria estat més tràgic: una errada sense cap coartada tipogràfica plausible. Hi passàvem uns quants, de joves que volíem ser escriptors. Una vegada, de fet, va parlar-me amb molta convicció d’un eivissenc que estudiava a Barcelona i que, a banda de versos, havia començat a fer teatre. Era en Vicent Tur, i en Villangómez no va errar en els pronòstics que li auguraven un futur brillant en això d’ajuntar lletres.
Una abraçada forta i recorda que, de normal, al tuti jugam sense dosos, per la qual cosa has de comptar nou triomfs i no deu.
