Lluís Ripoll Arbós (Palma 1913 – Palmanyola, 2000) va ser un home clau en la cultura balear de la postguerra. A més d’haver col·laborat en gairebé tots els diaris locals de Palma va publicar a la revista Destino diversos articles sobre les Balears. Tal volta va ser més conegut popularment per les seues aportacions a la cuina popular (com Nuestra cocina. Seiscientas recetas de Mallorca, Menorca, Ibiza y Formentera, 1978) o pels llibres de caire historicocostumista balear (com Las islas,1978, o Nuestras costumbres, 1980).
La gent de les Pitiüses li devem, sobretot, com a important editor que també va ser, el paper que va donar a temes i autors eivissencs a la col·lecció de llibrets «Panorama balear» (amb un total de 136 opuscles) i de la qual aquí podeu obtenir una informació més exhaustiva a la veu que vaig tenir el plaer de redactar-ne per a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
La descripció que fa Lluís Ripoll de la ciutat d’Eivissa de 1962 comença amb la magnífica sensació de l’arribada per mar (ho fan també altres escriptors importants com Pla o Rusiñol). La compara amb la llavors incipient arribada per l’aeroport des Codolar (ja l’anomena amb aquest nom) que fan servir els Bristol d’Aviaco i Iberia. Els que «en vez de llegar a la isla por mar lo hace por el aire (…) se perderán la incomparable visión de la ciudad». (…) Desde los muelles, donde atraca el vapor de Mallorca o los correos de Barcelona, Valencia o Alicante, la ciudad se afina, la visión se hace menos recia, más bonita».
Des dels afores de Vila, fa Ripoll una recomanació d’una vista de la ciutat que hem perdut fa anys: «aconsejaría mirarla desde las Feixes (…). Parece, entonces, una litografía. No faltan los elementos para retrotraernos a uno de esos paisajes del siglo pasado (…): en primer término barcas desguazadas, la complejidad de los astilleros, barcos al estilo veneciano surgiendo del mar y toda la botánica sutil de las marinas».
Pujant cap a Dalt Vila descriu el que hi va trobant i fa una humorística reflexió sobre les dependencies municipals: «Por sus calles va y viene la gente; mejor dicho, sube y baja: el ibicenco que va a hacer una gestión en el Ayuntamiento (probablemente el de mejor vista de España), un canónigo que entra o sale del archivo [Macabich, segurament], el profesor del Seminario, los muchachos que vienen comentando los exámenes de reválida, el jornalero, el vendedor ambulante…».
Després de l’oportuna visita al Museu Arqueològic i de departir amb el seu director Mañá de Angulo, dona Ripoll una gran transcendència a l’ambient artístic que es respira en aquella Eivissa dels seixanta: «En Ibiza existe una especial predisposición pictórica. Las salas de exposiciones son numerosas: el Salón El Corsario, las Galerías Vedrá, Tanit, la sala de la entidad Ebusus -que mucho ha hecho por la cultura de Ibiza- y la de la Caja de Pensiones. Las exposiciones se suceden…». I se sorprèn de la confluència d’exposicions no figuratives. Així cita en aquell moment el que ha pogut veure de Bechtold, Trockes, Laags, Matsuda… L’exposició permanent a la Galería Vedrá d’obra de Miralles, Tàpies, Cuixart, Canogar, Tharrats…
Ripoll també va ser crític artístic i acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià i de la de Palma i, després de lloar la senzillesa i la genialitat d’Antoni Marí Ribas Portmany, fa una aposta de futur per un jove pintor eivissenc que li va causar una gran impressió: Vicent Calbet, que tenia vint-i-pocs anys i del qual admira «su destacada sensibilidad».
En una altra d’aquestes col·laboracions parlarem de l’article següent que Ripoll va escriure per a Destino, de títol «Ibiza: la isla», en el qual passeja pels pobles i la costa d’Eivissa.
Per Joan-Albert Ribas
