La primera meitat dels anys trenta del segle XX Eivissa va entrar en un període d’efervescència: es multipliquen els visitants, alguns d’ells reconeguts escriptors i intel·lectuals, que expliquen les bondats de l’illa a públic de tot Europa, s’inauguren els primers hotels…
En aquest context va venir a l’illa Marius o Mario (firmava de les dues maneres) von Bucovich. Va néixer a la bella ciutat de Pula (ara part de Croàcia i en aquell moment de l’Imperi austrohongarès) l’any 1884 i tenia el títol de baró. És considerat un dels grans fotògrafs europeus de la primera meitat del segle XX. Va ser autor de fotollibres sobre Berlín, Nova York, Mèxic… Un reportatge seu sobre Girona va aparèixer el 1933 a The National Geographic i també retratà les grans celebritats coetànies, com Marlene Dietrich. Va morir el 1947 a la ciutat de Mèxic.
Va visitar Eivissa l’any 1934 i, a més de fotografiar (magníficament) el paisatge i la gent, va escriure sobre la nostra illa. Va signar el 12 d’agost de 1934 un article a la revista Esplai. Il·lustració catalana setmanal, en la qual uns mesos abans havia tret en portada la bella vista de sa Penya reproduïda més amunt. Aquesta revista va tenir una curta vida, 1931-1936; encara que els dos darrers anys aparegué per separat, en principi era el suplement dominical d’El Matí, diari catòlic en català que també desaparegué el juliol de 1936.
En aquest reportatge, titulat «Viatge a Eivissa», von Bucovich comenta que hi ha hagut tres aspectes d’Eivissa que l’han impressionat: la dona eivissenca, la seua arquitectura singular i la visió inesborrable des Vedrà.
És, sobretot, a la dona d’Eivissa a qui dedica, amb una prosa fluida, les paraules més gentils: «Jo he endevinat moltes vegades sobre els rostres deliciosos d’aquestes dones incomparables de gràcia i bellesa el somriure misteriós de la Gioconda» [tornau a mirar la que surt a la portada anterior]. (…) Jo he comprès el perquè d’aquest somriure llegendàriament misteriós. Tal misteri no pervé pas de l’ànima pura de la dona admirada, sinó de l’ignot que ve d’una raça l’origen reculat de la qual es reflecteix en els moviments imperceptibles dels llavis i en l’expressió indefinible dels ulls que us esguarden».
Des Vedrà (que el meravellà) comenta von Bucovich que li causà una impressió tan forta que no l’oblidarà més. Fixau-vos en la comparació: «Aquells que hagin vist el massís admirable de Montserrat comprendran millor la sensació que produeix la primera visió de Les Vedres (aquest és el nom que apareix a l’article). Continua així la seua descripció: «Hom s’imagina que el geni capriciós del Creador ha volgut distreure’s plantant a la vora de la mar aquestos carreus monstruosos d’alguna catedral primitiva. I els grans penyals pugen en línia vertical damunt la mar (…) i s’enfilen amenaçant el cel. (…) Són una sorpresa mediterrània i s’enfilen canviant de colors, segons els núvols, el vent, el sol o les boires i tantost són d’un negre violaci, com de color de malva, rosats,i sèpia d’or, de verd maragda o vermell de robí».
Joan-Albert Ribas
