He trobat, com a col·leccionista de publicacions de temàtica pitiüsa, diversos testimonis de més de mig segle endarrere d’anglesos que s’aventuraren a venir a Eivissa amb el seu propi cotxe i en deixaren testimoni tant fotogràfic com escrit.
Virginia Cleife i el seu Mini
És el cas, per exemple, de Virginia Cleife que al seu llibre de 1968 White under the Sun. The house we built in Ibiza (Hodder and Stoughton Limited) conta que arribaren a l’illa i, enlluernats per les meravelles d’Eivissa, decidien deixar-ho tot i quedar-s’hi a viure. Virginia Cleife va ser més coneguda perquè el seu home, Philip Cleife, va ser un important i heroic militar de la RAF (les forces aèries angleses), creà una companyia aèria i va ser conductor d’un programa de televisió sobre aviació que era seguit per set milions d’espectadors a la BBC.
Aquesta parella visità Eivissa per primera volta el 1959. La problemàtica amb la paperassa per adquirir terrenys, buscar treballadors per fer-s’hi una casa, tot amb una visió mitificadora, a la manera de les escriptores de principi de segle de les quals ja he parlat, com l’escocesa Mary Stuart Boyd o Margaret d’Este. Tot li cridava l’atenció d’una manera quasi sempre idealitzada, les relacions socials, la vida dels pagesos i els pescadors… Encara que altres autors han deixat testimonis més literaris de la seua estada a les Pitiüses, és un relat viu, farcit de personatges recognoscibles i d’anècdotes divertides relatives sobretot a la bonhomia eivissenca dels seixanta amb els visitants.
John Mercer i el seu Corvette
Les revistes de cotxes dels anys seixanta (no només les angleses) no eren només un recull de dades mecàniques, de tests de nous models i de publicitat de recanvis. Hi havia sempre un apartat en què «reporters intrèpids» feien viatges a llocs relativament exòtics, contaven l’experiència i donaven consell a possibles viatgers. Era també una promoció turística per a lectors aventurers.
Així, a la revista anglesa Autocar de maig de 1963 el periodista John Mercer va escriure l’article sobre Eivissa «An island, the Sun and de Sea». En aquest mateix número hi ha també dues experiències de viatge més: una a Holanda i l’altra fins a Suïssa, «travessant el Continent», en terminologia britànica.
Mercer va arribar l’agost de 1962, amb el popularment dit Jaume I, i el procés de desembarcament va ser el mateix que el del Mini que acabam de veure, però amb aquest vehicle mític per als aficionats als cotxes.
Conta així l’entrada al port d’Eivissa: «els bastaixos corrien nerviosament mentre arribava amb un esbufec fumejant un gegant sobrecarregat». Era el Jaume I, que iniciava les maniobres per atracar. Mercer no les tenia totes quan explicava la descàrrega: «Un cable es va tensar i, amb una maniobra ràpida i precisa el deixaren dalt del moll, mentre un altre passatger motoritzat li deia, alegrement, que pareixia mentida que aquell cable hagués aguantat…
Començaren la visita pel cap Martinet, que ja havien detectat des de lluny, alguna hora abans d’entrar a port i gairebé de seguida, l’asfalt es va transformar en un laberint de camins de fang a través d’un pantà [ses Feixes], molt ensorrat per carros.
Varen després buscar un pinar on descansar. Dies després començaren ruta cap al nord. Estam al final d’agost i parla especialment bé de la visita a Sant Mateu, d’on diuen que a més de comprar-hi vi («el millor de l’illa, segons els eivissencs»), també compraren raïm, i altra fruita (figues «gegants», ametlles i magranes) i verdures locals, tot molt barat.
Indica que el preu mitjà de les pensions als pobles el 1962 era d’unes 100 pessetes diàries, preu que s’abaratia les cales perifèriques.
Gastronòmicament, li cridà molt l’atenció que «els generosos illencs» menjaven eriçons: un pagès en tenia un bidó gros ple. Hem constatat aquesta afirmació i és certa: no parlam de bogamarins (que també era un producte gastronòmic molt preuat sobretot entre els estrangers) sinó del mamífer: normalment s’espellaven i es menjaven fritets i era una carn tendreta semblant a la porcella, diuen els majors que en tastaren…
Comenta que només hi ha tres carreteres asfaltades a Eivissa i el sorprèn, ja en la ruta cap a ponent, l’illot des Vedrà («a rock in the sea… 1,200 ft high»). És l’Eivissa dels primers seixanta i afirma que Sant Antoni està en plena expansió amb un grapat d’edificis a mig fer. Hi varen aprofitar per omplir el dipòsit de combustible. Observà que només havia vist tres llocs per repostar a tota l’illa.
A la darrera etapa enfilaren cap a Sant Josep (carretera que qualifica de molt bona) i s’arribaren as Cubells, el tram cap a aquest lloc també el qualifiquen de bona i «havia de ser-ho -diu Mercer-, ja que, prop de l’ermita, s’enfilava pel costat de barrancs de fort pendent, milla rere milla». Alaba molt el paisatge de l’indret: «Per sobre, el turó cobert de pins s’elevava fins al punt més alt de l’illa, amunt».
Prop de l’ermita, en una caseta de pescadors dins la qual hi havia una barca avariada, passaren els darrers dies d’expedició, pescant i observant com «les barques de pescadors trontollaven pes Freus, l’estret agitat entre Eivissa i Formentera».
Un testimoni més, i poc conegut, del canvi que experimentava Eivissa seixanta anys endarrere.
Joan-Albert Ribas
