@Noudiari / Torna a Eivissa un dels grups nacionals més divertits i inclassificables. Després de venir per primera vegada a Eivissa l’any passat, ZA!, format per Spazzfrica Ehd i Papa Dupau ens tornaran a al·lucinar amb la seva mescla de free jazz, loops, post-rock i música africana executada amb una intensitat que, si no fos pel seu sentit de l’humor, fregaria un viatge iniciàtic. El concert, organitzat per Xiringuito a Groenlàndia, avui a El Reencuentro (Sant Antoni) i començarà a partir de les 23 hores
Noudiari no ha volgut deixar l’oportunitat d’entrevistar-los i saber una mica que pensen d’ells mateixos, de la música que fan i d’altres qüestions musicals.
Com definíreu la música que feis?
Si podem escollir, tocant-la és la millor forma. Però en un món ideal la definiríem amb telepatia, després comunicació a través del massatge i finalment amb el Tesla Hangout World Wide System que et permet enviar missatges a la ionosfera a voluntat i finalment arriben al destinatari via bacteriana per absorció a l’intestí gros, així en funció de com et notes i el coloret fecal saps el què, qui, com i quan.
Quina idea teniu de la música a Eivissa?
Doncs depèn del tipus de música. En general sembla que és una illa amb un esperit molt inspirador per a grans músics des de fa dècades. A la vegada alguns empresaris i molts de turistes no han acabat d’entendre aquest concepte de música inspirada i directament inspiren tot el que se’ls posa al davant pensant que això és l’esperit d’Eivissa.
Quins grups balears escoltau o us agraden?
Ens agraden molt Malificarum, Tos de Grass. També grups amb els que hem tocat com Lost Fills, Beach Beach o Satellites. L’Agustí Fernàndez és un jefazo per exemple. En canvi pensam que Tomeu Penya i Maria del Mar Bonet estan infravalorats per alguns i sobrevalorats per d’altres.
Quins grups heu descobert darrerament que us hagin deixat empremta?
Senyawa, un duo que barreja música d’Indonèsia tradicional i noise, brutalíssims. I uproot Andy, un Dj que fa rollo global bass. Però bé, de fet, ens agrada més com sona l’expressió «global bass» que el «global bass» en sí. Prova de dir-ho, amb accent anglès: GLOBAL BEEEIIS. Mola, eh?
Quins avantatges i inconvenients trobeu a tocar a locals petits?
Avantatges: gent a prop, contacte directe amb el promotor, so cru… Inconvenients: gent a prop, contacte directe amb el promotor, so cru…
L’última volta que vàreu estar aquí ens va sorprendre molt l’ús de senyals per tal de dirigir les improvisacions, podríeu explicar-nos com vàreu arribar a aquest sistema i què signifiquen els senyals? És inesperat o teniu parts més fixes i altres obertes a la improvisació?
Els germans Junquera (Negro, Betunizer) i Agustí Fernàndez ens varen descobrir el llenguatge de la improvisació conduïda. Aquest llenguatge consisteix en una sèrie de gestos que un músic-director dóna a la resta de músics per fer ritmes, sons o melodies improvisades en el moment. Respecte els nostres concerts habitualment tenim improvisació controlada, sabem com començam i com acabam, però dins de les cançons i del propi concert no sabem què passarà.
Teniu un projecte paral·lel, L’Orquesta del Caballo Ganador, on generau improvisacions amb altres músics amics que vénen del jazz o de l’indie. Si en féssiu una a Eivissa, amb quin perfil de músic us agradaria compartir una sessió?
Quina pregunta més bonrollera!!! Doncs seria ideal amb persones que estiguin interessades en la improvisació i vulguin potenciar l’expressió espontània passant una bona estona en grup.
Sou un grup molt obert a les col·laboracions, de tracte fàcil i desenfadat, sou només dos -amb el que això suposa quant a despeses- i sembla que disfrutau portant una vida de músics nòmades. Fins a quin punt influeix tot això en la gran quantitat de concerts i països que visitau constantment?
Si no fóssim dos, moltes de les coses que feim serien impossibles, perquè serien massa cares i massa complicades. És fàcil i barat viatjar sent dos, de la mateixa manera que és fàcil ser dos, mirar-se, i decidir a temps real cap a on anirà la cançó. Això del tracte fàcil i desenfadat és pura façana: si rasques una mica, sota la superfície de falsedat trobaràs en nosaltres la misèria humana, la ignomínia, la vergonya suprema d’aquells qui han vist la foscor i ja no saben… (hahahahahahaa). No sé com seguir!
Flow i els seus derivats són paraules que apareixen al vostre vocabulari constantment i projectau una imatge que el que feis és senzill, espontani, un joc que esdevé brutal i precís per casualitat. Realment creis que es pot arribar a fer una música tan precisa sense una formació instrumental seriosa?
Formació acadèmica vs. aprenentatge autodidacte és un debat clàssic en el nostre entorn de col·legues músics, i sempre acaba en empat. En El Caballo Ganador ens agrada barrejar aquestes dues maneres d’aproximar-se a la música, i aprenem molt els uns dels altres. Però bé, responent a la pregunta: sí que es pot fer una música precisa sense formació seriosa. Com? Doncs si no t’has passat mil hores al conservatori o al taller de músics, serà que t’has passat mil hores a la teva habitació, i després al local d’assaig provant, repetint, fent el burro, etc.
Sabeu quins i quants temes tocareu abans de cada concert o vos deixau portar per l’energia del moment? Suposa un límit aquesta manera de tocar tan física, tan energètica?
Hi ha un gruix del setlist que el tenim bastant clar, i després sempre hi haurà alguna decisió d’última hora (segons com sigui la sala, com és l’ambient, l’hora que tocam, l’acudit que ens estiguem explicant), i algun canvi o improvisació en directe. Tocar de forma tan física no és limitador, és terapèutic.
Coneixeu The Parrots?
Sí, és una sèrie sobre la família del Marc Parrot, rotllo The Osbournes? I que després fan un grup de música, no?
Com ens animaríeu a anar al concert?
Per Facebook, com fa tothom!!!
