Com que no saps, a voltes, què dius, escrius. Hi estiguis d’acord, o no gaire, t’hi encaparres. Dius el que no dius quan te poses a escriure? T’ho creus? Me pareixia fa un moment que t’arrenques bocins de la pell. Diria que eren bocins que s’havien aferrat, segurament a una pàgina en blanc que ja era a punt de caure, feta un nyap, dins la paperera. Ves per on surten paraules, frases mitjanament fetes, del fons fecund de la paperera. T’hi ajups i estires una mica el braç, i les recuperes, estantisses, emprenyades, exiliades d’elles mateixes i, per tant, sense ofici ni benefici.
Escric a mà. Intent de fer una cal·ligrafia clara, però reconec que no és el meu fort i se m’escapa la duresa de les lletres que es confondrien, que jo mateix no sabria quines són, si no vulguessin expressar el que expressen, o ho intenten. Ho intenten del tot i l’encerten, o és conya? El matí rígid de primers de maig, potser és que els dies ja comencen a anar una mica de pressa, la incomprensió de l’haver de despertar quan es dormia a l’empara d’algun somni subaltern que no es recorda, però que hi devia ser.
Em queda sols la por de perdre el fil del que havia escrit i me pos a llegir perquè no tot s’empitjori encara més. Pitjor que què, pens, i si pens, com deia aquell, existirem. Existirem o ja existíem? Ho dubt molt quan sent la cridòria que fan al pis de dalt, sobretot aquest saligardo està bastant asenat, per la parida que sigui que li expliquen, sense habeas corpus, els de l’extrema dreta de la ràdio a la qual s’ha ben aficionat, i ni toca fusta ni ferro, idò que se’n vagi al Salt de S’Ase, que l’aigua encara està fresqueta.
La mort de n’Auster passava i fuig com un Sant Pau que va a Damasc i cau de l’ase. Com en Paul Auster, estam mig morts, però a l’illa Blanca no tot s’hi val, Club Nàutic, Pereira, i sort encara, ressuscitam quan ve l’estiu, s’apropa i tu que el sents a flor de pell, i no te veig ja ni en pintura, antídot contra al·lèrgies primaverals o llibres exhaustius a la consciència, i ja que l’èxit no mata, podem anar tirant i batre rècords, i treure el tap del safareig, ara piscina climatitzada, on conservàvem les essències, els estribots i el salvavides de la ballaruga. Idò era això, que no tot encara està perdut. See you later.
S’estimen els llibres que es llegeixen bastant junts, com si fossin persones avesades a estar molt de temps l’una amb l’altra, però això, tots ho sabem, no sempre passa. I és que passa el que ha de passar, amb resignació mediterrània, que és aquella mena de resignació que pareix en lluita permanent contra la resignació que representa i, tanmateix, mai no s’accepta.
Ocàs i fascinació (Club Editor, Barcelona, 2024) és la nova doble temptativa novel·lesca i poetitzant amb la qual Eva Baltasar (Barcelona, 1978) insisteix amb el seu punxó de nerviosa espellifada de la realitat pura i dura, és a dir, la que tracta sobre la precarietat que vivim o viuen o potser viuríem -algunes, alguns, ningú, tothom?-, en cas de ser només ficció el que escrivim, el que sentim i el que sabem dir-nos, llegir-nos a l’amagada dels nostres propis ulls que no descansen prou, quan ens atrevim a dir-nos-ho, sense més contemplacions que les d’algun final miracle, o tal volta la repetició dels sants turments més lírics de quan hi havia, ben del cert, la mitologia amb vigència i poder. Ella de nou aconsegueix que la nostra bona sort lectora arribi, a moments, a port segur.
Acabaré amb la repassada d’un llibret directe, curt, pulcre i alhora desvestit de tòpiques dureses intel·lectuals, les que no confessin la veu empresonada pel desig de la seua autora, l’eficaç i embriagable, però només si ella vol, Annie Ernaux, una autora a seguir llegint i que amb Pura passió (Angle Editorial, Barcelona, 2022) ens fa ballar a la pata coixa, i amb una traducció de Valèria Gallart molt subratllable, i que ens fa tornar a creure, per si ho havíem oblidat, que el luxe és poder viure una passió per un home o per una dona.
Bartomeu Ribes
