Parir el vers i arribar on Els afores (Tres i Quatre, València, 2025), tal com els va escriure, agraïdament, Isabel Garcia Canet (Pego, 1981), comencen. O seguir encara fins a una altra circumvalació, i tots sabem que n’hi haurà més, que això no para, que ens excedirem, i que s’acceleri el troc de les estacions a l’infern que Rimbaud va marcar amb lletra prohibitiva, i els vols de baix cost obliguen a incloure en els curriculums sòrdids de la posteritat que fa promeses incomplibles:
llança descalça
d’arrels i pit
allò que escup
la teua ànima
…………………
tu tens el signe
que portes dintre
parix, parix.
Aquest llibre va guanyar el Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2024, i molta d’advertència se n’ha de seguir fent, en un temps de creacions espectaculars i multiplicades per l’altura de la qualitat, en el territori líric català, on la parenta pobra, tal com va batiar-la Bartomeu Fiol, segueix fent miracles i algunes meravelles:
El nèctar de la terra
em vibra als turmells,
als mugrons.
La gola sap
el sí del goig,
del foc, de la veritat,
del temps que he perdut:
lletra meua, déu,
salva’m el blanc,
l’amic que pressent
inabastable malgrat l’estructura
i el ritme, llenguatge meu: jo.
I és que el llenguatge, com l’autora titula l’anterior poema, és un aprovisionament vital i ineludible, del qual massa vegades n’anam mancats i oblidadissos. Acudint a la idea del llenguatge que Giorgio Agambem sintonitzava amb la revelació, desconcertant i escrivible amb lletres majúscules, sacramentals, però sempre des de la seua arrel també mediterrània, inexcusablement apresa de la tradició jueva i cristiana, i sense mai deixar de creure que, precisament, perquè el llenguatge és, les persones hi som, i de tot s’ens interroga i s’ens ofereixen, no sense esforç, ni transcendència, les respostes i el silenci, i tota una altra mena de potencialitats, probablement inexhauribles, amb les que el pensament exerceix sobre tothom una guia que podem fer servir de manual d’ús, si així ens hi encaparram, i que ens ampliarà fins a l’exactitud metafísica, i també, sobretot, mentre ho pugui ser, fins a la part més natural del camp observable dels nostres propis afores, i dels seus impediments, i de les victòries que en resultin, potser a l’ombra d’algunes derrotes:
Som els afores d’un poble nou,
noves contrades en territori
d’un mateix centre, la nostra llengua,
que mai no mor; sempre garbella
foscor i llum, ombra, intempèrie,
somnis, creences, identitat,
la mare casa, el poble pare,
l’avi en la guerra, germà, germans.
*Aquesta col·laboració va ser escrita abans que l’editorial Tres i Quatre, fundada a València el 1968, anunciàs que enguany no hi hauria convocatòria dels Premis Octubre. La decisió presa “arran d’una situació econòmica i de tresoreria complicada”, afegia que “la pèrdua de tots els ajuts de les institucions valencianes ha estat important”. Coincidint que el llibre que comentam és un dels guanyadors de la per ara última convocatòria, desitjam des d’aquí que es recuperin i, sobretot, que cessi la intransigència genocida d’una classe política que hauria de vetlar per la recuperació de la nostra llengua catalana, en comptes de sotmetre-la al maltracte, al menyspreu, al desig d’anihilament.
Per Bartomeu Ribes
