Estimam el que se’ns escapa, el coneixement inclòs. Sobretot, en adonar-nos-en d’haver-lo perdut, i quan ja som a novembre, i quan no hi ha tampoc una resposta massa clara per a l’amuntegament de preguntes que crivellen com una paret vella que no cau, però amenaça que no resistirà molt de temps sense una bona feina de picapedrer que l’enllueixi i li torni a dar la solidesa perduda.
Som parets de carn desanimada en molts de moments inevitables. Sort que el dubte del temps, gairebé sempre filmat en blanc i negre pels nostres sentiments indocumentats, ens ofereix de tant en tant algun consol i l’agraïm.
El consol és la defensa contra l’extinció o, tal vegada, la representació sense escenari d’aquest pas incessant fet de temps i d’espai, i de reconsideracions sobre com seguir, sans i estalvis, això sí, cap a endavant.
Cap a endavant, per què? Cap a endarrere, ja no hauria de poder ser, per descomptat, resultaria repetitiu i fins i tot embafador, o segurament massa clavat a ser tot com ja va ser, i tampoc no es tracta d’entrepussar més d’una vegada amb la mateixa i molesta, insalvable i insofrible, i insubstituïble pedra.
Pedra de novembre, quan l’actualitat passa com un llamp enmig d’una tempesta, i a vegades no deixa un record clar, sinó una espècie d’amnèsia generalitzada, un deixar fer perquè no te treguin la paciència del seu darrer racó que costa tant de conservar i d’ajuda.
Però trobam bons llibres i la dificultat existencial s’apetita una mica, o quasi desapareix, o ho fa veure. Nuccio Ordine va morir el 10 de juny passat, amb 64 anys, i de la seua obra com a teòric de la literatura només se’n poden dir meravelles, i ben cert que tractar de llegir-la amb l’atenció suficient que el seu mestratge reclama. Ara ha aparegut George Steiner, l’hoste incòmode (Quaderns Crema, Barcelona, 2023), i és un deure del tot gratificant fer-ne l’elogi i la recomanació en benefici de tothom que hi vulgui confiar-se a ser millor en un món com el nostre, per cert, dolent de mena i abusador.
El llibre aprofita l’amistat que mantingueren Steiner i Ordine per a revitalitzar-nos l’enteniment amb els efectes, segurament curatius, de les intel·ligències d’aquests dos personatges que ensenyaven a aprendre millor, perquè sabien que sense aprendre no s’ensenya res, i que la vida ha de ser un lligam d’aquestes dues accions, que haurien de ser inseparables i continuades, com en el cas tan extraordinari que referim, fins a l’extenuació i l’exemplaritat màximes.
Bartomeu Ribes
