Després de tants esforços de molts catalans, encapçalats pel seu govern, per fi va arribar el Dia D, o millor dit el dia N, 9N. Finalment ens deixaven votar, amb mitjans precaris i malament, sense cens ni regles escrites, mancats d’uns criteris d’escrutini clars i sense campanya reglada, però es va poder votar al cap i a la fi. Era una pregunta absurda per una situació absurda, però es va poder votar.
Segur que la majoria ho heu vist per la televisió o Internet, desenes d’adolescents estelats fent-se fotos amb el seu vot en aquest moment històric, gent gran que va patir la persecució de la dictadura franquista emocionats per viure aquest moment (amb raó, n’estic segur), les xarxes socials bullint amb tot de dades d’aquest dia històric, multitud de mitjans de comunicació nacionals, i molts d’internacionals, mirant-nos: era el Gran Dia…i jo no hi vaig voler participar!!!
La família a Eivissa no se’n sabien avenir. Jo, que tantes sobretaules m’havia acalorat provant de fer entendre a algun familiar el maltracte que rep Catalunya per part del govern central, no participava en aquesta jornada? jo, que tant havia discutit i defensat la catalanitat dels Eivissencs en front dels que la negaven i volien “espanyolitzar-nos” , em quedava a casa?
Era una pregunta absurda per una situació absurda, però es va poder votar.
Els amics estaven astorats, com podia no anar a votar aquest referèndum si el PP ho havia provat de prohibir? Després de tantes hores ‘perdudes’ lluitant contra les polítiques del partit hereu del franquisme, després de tantes piulades denunciant la Espanya del ‘Una, Grande y Libre’ que ens vol imposar aquest partit, com podia ser?
Els meus ex-companys de doctorat a Milano al·lucinaven quan els deia, responent a les seves felicitacions per aquest històric dia, que havia decidit no anar a votar. Jo que tantes hores i esforços havia dedicat al meu catalanisme actiu provant de fer entendre la singularitat que la cultura catalana representa? Després de tantes discussions defenent que ERC o CiU no eren igual que la Lega Lombarda (avui no ho tinc tant clar ja) m’havia canviat de bàndol?
Jo que en tantes trobades i conferències donades per Europa havia acabat amb una senyera a alguna de les meves presentacions?
Els amics catalans, els independentistes (que de fet son majoria) estaven entre sorpresos i indignats. Com podia jo no estar amb ells, amb el poble Català, que tan bé m’ha acollit, on vaig venir a estudiar ja fa 18 anys, que m’ha donat feina i que és a meś el lloc on vaig conèixer a la meva parella i on van néixer els meus dos fills? Com podia posar-me de la part d’aquest estat recentralitzador que ens vol treure competències, que ataca la nostra cultura i ens maltracta econòmicament?
Jo que en tantes trobades i conferències donades per Europa havia acabat amb una senyera a alguna de les meves presentacions?
Hi havien molts motius per no anar a votar (brillant resum de l’escriptora Laura Freixas a El País) però el meu raonament va ser ben senzill, no crec que un nacionalisme excloent i curt de mires, l’espanyol, s’hagi de combatre amb un altre nacionalisme, aquest més llarg de mires, però també excloent, el català. Crec humilment que el 9N, aquest 9N, era una gran estafa; i de fet no sols el 9N, també he arribat a la conclusió de que tot El Procés engegat pel Mas fa un parell d’anys és una gran cortina de fum, una gran bombolla inflada inicialment pel PP a qui tants bons redits electorals va donar menystenir, insultar i menysprear als catalans i a la qual CiU s’hi ha sumat amb tota la infraestructura que el govern català li ha donat. Els paral·lelismes entre els dos partits de govern son massa nombrosos com perquè siguin causals: ambdós tenen diputats, consellers i ministres imputats per corrupció, ambdós involucrats en una trama de corrupció amb tentacles que s’espandeixen en el temps i espai, ambdós convençuts que la raó està del seu costat, uns la raó moral, els altres la legal, ambdós brandant raons històriques, ambdós s’han apoderat dels mitjans de comunicació públics usant-la amb benefici propi, ambdós amb arguments que apel·len als sentiments per davant de la raó i en definitiva ambdós han tensat la situació territorial per treure’n benefici electoral propi.
Potser estic equivocat però penso que tota aquesta parafernàlia de CiU i el PP, aquest xoc de trens tan perillós al que ens estan abocant, al final no és tal. Penso que tots dos van ‘de farol’ i saben que al final no passarà res, i la meva motivació per pensar es resumeix en dos dades. La primera és que a totes les enquestes que es fan on es dóna als catalans una 3a opció aquesta sempre guanya molt per davant de la opció secessionista o manteniment de l’statu quo. L’altra és que quan es pregunta als catalans quins son els problemes que més els amoïnen sols un 23.9% diu que la relació entre Catalunya i Espanya molt per darrera d’atur i precarietat laboral, el funcionament de l’economia o la insatisfacció amb la política. Tots dos, CiU i el PP, saben que aquest atzucac sols té una sortida i és la negociació per arribar a un relació entre les dos nacions on la major quantitat de gent possible es senti còmoda. I això arribarà, espero tard o d’hora.
Els paral·lelismes entre els dos partits de govern son massa nombrosos com perquè siguin causals: ambdós tenen diputats, consellers i ministres imputats per corrupció.
Aquest 9N ha estat, de nou, un gran èxit de mobilització i mostra del civisme català que ha mostrat un cop més que hi ha una massa gent que està incòmode en la situació actual i que ha de ser escoltada. Que aquesta gent cal que sigui respectada, encara que ara, i des de fa massa temps, no s’està fent per part de l’estat central (molt fotuts estem quan s’ha de dir alguna cosa tan òbvia com aquesta)
No obstant, d’altre banda crec que no cal perdre de vista que ha quedat en evidència que l’indepentisme segueix sent una opció que ni és majoritària ni té visos de ser-ho. Que amb tants mesos de propaganda amb mitjans privats i públics en favor del 9N “sols” hagin aconseguit portar a votar 1.6 milions de independentistes potser vol dir que realment no existeix aquesta majoria secessionista que alguns volen vendre (i de fet fins i tot arribant a tenir una majoria tendrien molt difícil d’aconseguir el seu objectiu). L’indepentisme segueix sent una cosa que preocupa poc als que menys tenen o als que no tenen el català com llengua materna. És veritat però que fins ara no s’ha presentat cap alternativa seriosa a aquesta situació (al federalisme li falta molt per ser-ho).
Crec que no cal perdre de vista que ha quedat en evidència que l’indepentisme segueix sent una opció que ni és majoritària ni té visos de ser-ho.
Per últim dir però que realment si crec que estem visquent un moment històric. Tenim dos governs amb uns índexs de corrupció que s’han vist a pocs llocs democràtics a tot el mon en èpoques recents, unes dades d’atur juvenil que volten el 50%, uns rics cada cop més rics (fins aquí bé) però paral·lelament uns pobres cada cop més pobres, uns nombre de nens en situació de pobresa que fan bullir la sang i clamen al cel i tot i això, una societat anestesiada amb una lluita de fronteres que, crec humilment, no porta enlloc. Històric és que hagin pogut trobar la forma d’idiotitzar-nos com a societat fins aquests extrems manipulant i pervertint la realitat sense cap tipus d’escrúpols…ep, això si, tot en nom d’una pretesa llibertat per uns, i de la llei i la sagrada unitat de la pàtria (sic) pels altres.
I finalment sí, jo vull votar, però vull votar bé. No vull que el govern central segueixi atiant el foc anticatalà per tapar les seves vergonyes. Vull que els catalans independentistes, com la resta, puguin decidir lliurament sobre el seu futur, vull que se’ls escolti i se’ls respecti i, és clar que puguin votar. Però no vull que aquest dret d’una minoria (ara mateix un 20% dels diputats al parlament català portaven la independència al programa electoral) passi per sobre de tot i de tots. I sobretot espero que les superioritats morals d’uns i altres es deixin de banda i comencem a actuar tots plegats, no sols els polítics, amb decència, empatia i generositat. Serem més feliços tots plegats.
